La classe no està de moda. O això diuen. Això diuen, i repeteixen fins a l’avorriment, des de la majoria dels meus col·legues del gremi sociològic fins a, amb una certa sorna, els orgullosos paleoesquerranosos. Els uns, en la seva majoria identificats com a progressistes, salten de tema en tema, sempre tractant de ser els següents en una llarga llista d’investigadors que han aconseguit ser l’últim crit. En definitiva, obeint als volàtils capricis del mercat capitalista. Els altres, la cara més rondinaire del moviment obrer, es vanen de seguir reivindicat allò que per a la resta ha caducat. Tots dos personatges, per lluny que es vegin entre si, parteixen de supòsits més o menys similars, i tots dos s’equivoquen.

Però abans de saber el perquè d’aquest error, hauríem de convenir un contingut per a la noció de «classe», la qual, etimològicament, només amb molta dificultat podria ser més ambigua. Hi ha classes de persones, classes de roba… Tot, o gairebé tot, és susceptible de ser classificat. Per no donar-li més voltes de les necessàries, ens remetrem a les determinacions que Marx i Engels van posar en un lloc nuclear: la classe social ha d’entendre’s com el col·lectiu que juga un mateix paper pel que fa a la producció i reproducció de la vida immediata, almenys quan aquesta es troba regida per l’impersonal despotisme del capital. Per descomptat, un desenvolupament més clar i precís de la categoria de classe social en relació a la proposta marxiana —i contra els llocs comuns de la sociologia— excedeix amb molt el propòsit d’aquest text i, a més, serà l’objecte de pròximes publicacions; així doncs, ara com ara, serà suficient entendre que la classe vindrà donada per la forma en què ens inserim en el metabolisme social capitalista.

Seguint aquesta línia, inequívocament materialista, difícilment podríem dir que els principals conflictes que travessen la nostra societat, dels més oberts als més soterrats, manquen d’un contingut de classe. No obstant això, s’ha aconseguit instaurar el mantra que l’eix de classe avui no ocupa un lloc important en la vida pública. Com ha succeït això? La resposta passa pel que podem anomenar «reduccionisme de classe», tècnica o mètode que emana tant dels grisos departaments universitaris com de les consignes dels confrares del Santíssim Enver Hoxha reconvertits en neonazis.

Normalment, per reduccionisme de classe s’entén la postura que tracta de reduir (com qui redueix una salsa, evaporant allò superflu o innecessari) tots els problemes a la «qüestió de la classe». En aquesta maniobra s’amalgamen tramposamente dos moviments. El més evident és que es fa passar per contingent tot el que no incumbeixi la classe —reducció a la classe—, però després d’ell s’oculta un pas que el precedeix, i que és el que ho fa veritablement nociu. El que passa inadvertit, i el que per desgràcia s’ha convertit en usual de llarg a llarg de l’espectre polític, és la conversió de la classe en una qüestió de renda, en conjunció amb factors relatius a la manera en què s’exerceix el treball —reducció de la classe—. Per classe treballadora s’entendrà un grup homogeni conformat majoritàriament per assalariats relativament empobrits i situats en ocupacions preeminentment manuals. A la burgesia, per contra, s’hi situarien els empresaris pròspers. Al mig, les «classes mitjanes» o la «(nova) petita burgesia», amalgames d’una multitud de posicions que escapen de les bosses anteriors. No pocs militants conceben l’acció revolucionaria d’aquesta manera: el primer grup seria el revolucionari, el segon el seu enemic i el tercer, en el millor dels escenaris, la seva comparsa¹. Aquest segon reduccionisme és, repetim, el veritablement perillós, perquè és l’idioma que comparteixen, seguint amb la nostra dupla, comunistes reaccionaris i sociòlegs professionals.

L’ús que es fa d’aquesta noció pot ser molt diferent: uns l’empraran per a evocar un passat combatiu i, sobretot, idealitzat; uns altres, pels seus deixos positivistes, per a comptar individus. Poc ens importa ara. El problema radica en un fet subtil però de gran transcendència política: es lliga la classe al terreny d’una també retallada «economia». L’àmbit de la classe és aquell que incumbeix l’individu abstracte en tractar de comprar o vendre mercaderies.

A partir d’aquí, els dominis de la nostra categoria es tornen difusos i fins i tot arbitraris: serà lluita de classes la dels obrers que volen augmentar els seus salaris, però no la de les treballadores que busquen iguals emoluments i oportunitats d’ascens que els seus companys homes; quan els assalariats anglesos van fer vagues pel dret al vot i així inserir-se plenament en la condició de ciutadania, estaven moguts per interessos classistes, però si els que pugnen són migrants per aconseguir la regularització, això és, incorporar-se a la ciutadania, ja no; si els pares demanen pagar menys per l’educació dels seus fills, és lluita de classes, però si són els propis estudiants els que ho demanen, una vegada més, desapareix la classe. El mateix passa amb el seu revers: si es parla de privatitzacions, serà oportú parlar d’interessos de classe, però si del que es tracta és de retallada de drets civils, reproductius o de minories, s’apel·larà a marcs diferents. Tot el que entra en aquell gastat arquetip es considera part del, ara ominós, ara gloriós, moviment obrer. En cas contrari, es parlarà pomposament o bé de «nous moviments socials», o bé de «desviacions postmodernes». Un cop més, encara que les connotacions i les instruccions d’ús difereixin enormement, el contingut és idèntic.

Des d’aquestes coordenades, la de classe es veurà com una entre tantes opressions, i la seva lluita, com una d’entre moltes. Només una vegada assumit això, podrà dir-se que les altres opressions o lluites enterboleixen o complementen la primera. És aquí quan podem aturar-nos a contemplar els desiguals riscos que comporten els discursos del comunisme vintage, nostàlgic, i de la sociologia practicant, els plantejaments de la qual gaudeixen de gran difusió entre el gruix d’activistes.

El risc polític, d’altra banda evident i ja molt conegut, de pensar que la contradicció (insistim, reduïda) de classe és la «principal» o la «fonamental» resideix a relegar a un segon lloc conflictes i opressions que ocupen un lloc important en la nostra societat. La lluita pels drets de dones, de les persones LGBT o vindicacions com les de l’ecologia o el moviment veïnal es faran passar per simbòlics, com si no afectessin directament les condicions de vida de la població, o per subordinats, de manera tal que la seva resolució haurà de postergar-se a la hipotètica resolució del primer conflicte. Premisses, qualsevol d’elles, que amb bon criteri són avui rotundament rebutjades pels moviments socials. Aquest mecanicisme de vell encuny i limitada popularitat innvoca temps que desconeix o falseja, només així es poden esborrar d’un cop de ploma els vectors de gènere o raça, fins i tot climàtics, que bategaven després de les revolucions del segle XX. Tot això per a perpetuar i fins a reactivar odis que, aquests sí, són propis dels temps que tan impudorosament reivindiquen. La jivarització del projecte i del Partit —escrit sempre en majúscules— és el correlat de la reducció de la classe i el subsegüent ungiment del mascle sorneguer i indolent com a subjecte revolucionari.

El risc que comporta la visió sociològica és més subtil, i segurament menys perniciós, però també rellevant, com a mínim per com de sovint és adduïda. L’operació és la següent: la classe es redueix al problema de la pobresa, o de la marginalitat; una vegada fet això s’afirma que és un «factor» important, a posar-se en relació amb uns altres, com ara el gènere, l’origen ètnic, etc. Cada individu estaria situat en una matriu de sistemes de dominació que actuarien conjuntament, ja sigui simplement combinats, ja sigui complexament articulats. En definitiva, fetn servir el terme de moda, cada individu estaria en la seva pròpia «intersecció». Pel camí s’ha perdut no ja un «component de classe» d’algunes d’aquestes altres opressions, perquè en ocasions els qui defensen aquest enfocament podrien reconèixer-lo, sinó el seu propi contingut de classe, un que només abstractament pot amputar-se-li a lluites com el feminisme o l’antiracisme. Totes elles s’emmarquen dins de la lluita de classes. Totes són expressions autòctones del mode de producció capitalista. Per això el nostre repte no és «transversalizar» la qüestió classe social, com tampoc ho és fer el mateix amb qualsevol altra «qüestió» que es vulgui². Més aviat hem de tractar de contribuir a una anàlisi unitària, plena, de la totalitat, com deien els clàssics del marxisme inspirats ni més ni menys que per un gegant com Hegel.

És important apuntar un detall. Podria pensar-se que, seguint aquest enfocament, el que quedaria relegat, paradoxalment, seria el problema relatiu als ingressos, a la depauperació massiva a la qual des de fa dècades assistim. Res més lluny de la realitat. Problemes com la incapacitat d’afrontar el pagament de la llum o el gas o la dificultat en l’accés a l’habitatge, per esmentar alguns, són essencialment classistes. On volem arribar és al fet que també ho són els que pateixen els treballadors més acomodats quan, per mor dels designis del capital, se’ls precariza. Aquests i molts, molts, més.

Comptat i debatut, la lluita de classes concerneix la lluita per la igualtat de gènere o pels drets LGBT tant com al conflicte sindical tradicional. Més encara, la pugna històrica per la construcció del socialisme és la lluita per construir una societat d’éssers humans conscientment lliures i iguals, una en la qual atributs productius com l’orientació sexual, el lloc de residència, el gènere o l’origen ètnic no contribueixin de cap manera a segmentar la força de treball. Per això, qualsevol disputa, per aparentment petita que sigui, orientada a l’erradicació d’algun d’aquests eixos de discriminació és un conflicte orientat, en el fons, a la superació del capital com a subjecte rector de les nostres vides. I si no podem menysprear la importància dels conflictes aïllats o parcials, tampoc podem acontentar-nos amb això. La nostra classe és avui tan gran i potent com a diversa i, també, desorganitzada. Aspirem a un front unitari, de classe, que aglomeri entorn d’un projecte polític genuïnament obrer i que contempli les arestes i contradiccions que el proletariat conté. Que substitueixi les jerarquies artificials per solidaritat. Que basi la disciplina militant en la democràcia deliberativa. En definitiva: que es doti de les eines necessàries per a l’organització revolucionària de tota la nostra classe. Sense deixar cap treballadora enrere.

1.No cap en realitat menysprear l’atractiu d’aquest, al nostre judici maldestre, però políticament solvent esquema. L’analític Gerald Cohen, en un text que Žižek cada vegada que l’ocasió ho permet, expressava la capacitat revolucionària de la classe obrera a través d’un sistema de premisses i conclusions. Només si la classe obrera (i) és majoritària, (ii) produeix la riquesa social, (iii) està explotada i (iv) necessitada, pot esperar-se d’ella que (v) «no tingui res a perdre excepte les seves cadenes» i que (vaig veure) transformi la societat. A això Žižek afegeix que, atès que «cap dels primers quatre trets es pot aplicar a la classe treballadora actual», cap dels dos últims es poden generar (La vigència del manifest comunista, Anagrama, 2018, p.8).

En aquesta mena de raonaments formals, gairebé sil·logístics, es posen al descobert les falles de fons del reduccionisme. Les premisses són llançades exteriorment, recolzant-se més en aforismes marxianos que en l’anàlisi dialèctica de la societat capitalista que Marx va inaugurar. Tant així que el raonament es col·loca al començament del text, sense justificació cap. I no pot haver-la, perquè per poc que s’investigui, es descobrirà que la població treballadora és tant o més productiva, gran i explotada que mai. Referent a això, vegeu el nostre article: «Cap a una anatomia contemporània dels enterramorts del capital».

2. Per a una crítica de la noció d’interseccionalitat, vegeu La política de todes, de Holly Lewis (Bellaterra, 2020). En diversos passatges explica amb gran claredat els problemes associats a aquest terme entès com a extensió del marc ja instaurat pels «enfocaments duals».