Presentació

Les dues darreres dècades assistim a la proliferació de moltes propostes, alhora que hi ha en marxa moltes experiències actives, que s’anuncien amb el nom d’alternatives a seques, sense més explicacions. Tanmateix, moltes d’aquestes, postulades o en fase d’experimentació, sotmeses a les exigències d’una taxonomia, en aquest cas un instrument com la brúixola/matriu, poden resultar més aviat subjectes de canvi, processos o instruments, però molt poques vegades alternatives al sistema, per tal com no contenen prou elements conceptuals contra el capitalisme. És a dir, classificades d’acord amb aquest instrument, les propostes poden no qüestionar la propietat privada de la riquesa productiva. Tampoc produir béns i serveis per a ser distribuïts lliurement i equitativa com a béns comunals. Ni proposar un canvi en la forma de govern, ni exigir i garantir que aquest sigui horitzontal, entre iguals. La idea del bé comú com a filosofia del bon viure de la comunitat pot no aparèixer, o almenys amb la força i el paper que hi ha de jugar segons les característiques fonamentals exigides des de la matriu/brúixola. En aquest treball, desenvoluparem una taxonomia que ens ajudi a examinar les diverses i més freqüents propostes que corren avui pels nostres àmbits polítics i socials.

L’economia social solidària, amb especial referència al cooperativisme

En el seu moment desenvolupàrem i publicàrem aquestes reflexions per a avaluar més detalladament i rigorosa les propostes més importants, freqüentment considerades a priori com a alternatives, com ara el capitalisme inclusiu, l’economia corporativa, la responsabilitat social corporativa, l’economia col·laborativa, l’economia circular, l’economia del bé comú, l’economia social, el sistema cooperativista, l’economia de la barata, l’economia del do, l’economia per a la vida, la sobirania alimentària, la permacultura, el coworking i el coliving, i el decreixement/consum responsable. Així mateix, avaluàvem altres propostes de caire més local o sectorial, les quals podríem classificar a priori com a instruments, com la fiscalitat justa, la banca ètica, els microcrèdits, les monedes locals, el comerç just, els bancs d’aliments i els bancs de temps. Per als anticapitalistes, aquest esforç de classificació, de saber qui i què és què, té sentit en la mesura que intentem discernir quines propostes són processos, quines instruments i quines alternatives capaces de destruir el sistema. Perquè com ens recorda Guillermo Foladori, el pensament de Marx no se centra en corregir el capitalisme, sinó en enderrocar-lo.

L’ECONOMIA SOCIAL I SOLIDÀRIA

Sota l’adjectiu d’economia social, o solidària, es presenten i agrupen diverses propostes, com ara el cooperativisme, el mutualisme, les activitats assistencials del tercer sector, etc. No obstant, aquí utilitzarem la proposta de definició més recent i que, amb un aval institucional més gran, és la que ha acceptat el Consell Econòmic i Social Europeu (CESE), arran d’una investigació desenvolupada per Chaves i Monzónel 2006 entorn de l’Economia Social a la UE per encàrrec del mateix CESE. D’aquest treball se n’extreu literalment la següent definició: «Conjunt d’empreses privades organitzades formalment, amb autonomia de decisió i llibertat d’adhesió, creades per a satisfer les necessitats dels seus socis a través del mercat, produint béns i serveis, assegurant o finançant i en què l’eventual distribució entre els socis de beneficis o excedents, així com la presa de decisions, no van lligats directament al capital o cotitzacions aportats per cada soci, de manera que correspon un vot a cadascun d’ells. L’Economia Social també agrupa aquelles entitats privades organitzades formalment amb autonomia de decisió i llibertat d’adhesió que produeixen serveis de no-mercat a favor de les famílies, els excedents de les quals, si n’hi hagués, no poden ser apropiats pels agents econòmics que les creen, controlen o financen».

Aclarida aquesta definició d’acceptació institucional, aquí singularitzarem la proposta del cooperativisme, tant per la seva implantació com una realitat històrica i àmpliament estesa pel planeta com per les possibilitats que ofereixen els seus valors i principis, així com la seva praxi, als resultats que pugui aportar la brúixola/matriu.

El cooperativisme: un xic d’història

Ja als Principis de Rochdale, elaborats el 1844, el moviment cooperativista naixent marcava les línies generals del que podia esperar-se d’aquestes experiències per a transformar el capitalisme. En cap d’ells apareixia la proposta de minar i rebutjar les bases del sistema: propietat privada, mercats per a l’intercanvi, límits a l’acumulació i als drets laborals com el recurs a la vaga general, etc. El document original establia uns principis on cabia gairebé tot: «lliure ingrés i lliure retirada; control democràtic; neutralitat política racial i religiosa; vendes al comptat; devolució d’excedents; interès limitat sobre el capital; i educació contínua». I, seguint la tradició dels seus fundadors, uns valors:

• Ètics: «honestedat, obertura, responsabilitat social i preocupació pels altres».
• Cooperatius: «ajuda mútua entre els seus membres; responsabilitat; democràcia interna; igualtat entre membres sense discriminació de sexe, ètnia, classe social, credo i capacitat intel·lectual o física; equitat o a cada membre segons la seva aportació».

Què es pot esperar del cooperativisme? Una avaluació

En l’actualitat, els principis i els valors s’han anat adaptant als canvis que imposa viure i conviure dins de les lleis d’acumulació del capitalisme, de manera que la definició més comuna de cooperativa que trobem és: «una associació autònoma de persones que s’han unit voluntàriament per a fer front a les seves necessitats i aspiracions econòmiques, socials i culturals comuns per mitjà d’una empresa de propietat conjunta i democràticament controlada, [i en què] els principis i els valors s’han convertit més aviat en pautes», pautes marcades pels canvis experimentats periòdicament pel mateix sistema dominant: el capitalisme. De fet, la necessitat de sotmetre a avaluació el desenvolupament històric d’aquestes empreses i la seva aportació social és requerida per un autor defensor del cooperativisme. E. Ballestero diu que «hem arribat a la conclusió que no totes les cooperatives compleixen, ni poden complir, alguns principis bàsics d’aquesta forma de societats, […] necessitem un test per a saber fins a quin punt una cooperativa es comporta d’acord amb aquests postulats».

Per tant, és possible que l’economia social, i el cooperativisme en particular, puguin ser una alternativa al capitalisme? Segurament no. És a dir, després de gairebé dos segles d’experiència, i per a començar a abordar la qüestió, considerarem quatre opinions que ens donen una pauta bastant contundent del que pot donar de si el moviment cooperativista, especialment de cara a poder establir si el que avui anomenem economia social pot ser una alternativa al capitalisme, i fins i tot un instrument fort per a lluitar-hi en contra. Destaquem quatre respostes realitzades recentment:

• «De moment no. La majoria d’empreses de l’economia social, l’única cosa que fan és sobreviure, malgrat que el cooperativisme compta amb una llarga tradició a Catalunya. Desgraciadament, el món empresarial actual només valora les empreses competitives». Joan Carreras.
• «Encara no. De totes maneres, cada vegada hi ha més joves que, a l’hora de crear una empresa, a més a més de pensar en la rendibilitat, busquen també construir organitzacions democràtiques, no sotmeses a pressions externes, socialment útils, etc.». Immaculada Valls.
• «Crec que, per ara, no hi ha alternatives al capitalisme. Tots els projectes que existeixen, incloent-hi el cooperativisme, encara són verds… i no tenen res a fer dins del marc neoliberal en què vivim. Perquè canviés, caldrien mesures bastant més dràstiques». Marc Martínez.
• «L’economia social està formada per empreses compromeses que creen ocupació estable i que busquen alguna cosa més que el benefici. De moment no són un problema ni una amenaça per al capitalisme; si ho fossin, segur que ja haurien desaparegut». Xavier Mira.

Per tant, és possible que l’economia social, i el cooperativisme en particular, puguin ser una alternativa al capitalisme? Segurament no.

En un pla més distant en el temps, aquestes opinions venen a reafirmar les preocupacions que tenia Marx sobre el moviment cooperativista al seu dia. Aquest pensador es debatia entre els aspectes positius i negatius que creia trobar en l’economia política del treball, o l’economia social.

Entre els aspectes positius, comprovava que «les factories en règim cooperatiu demostraven que la producció a gran escala era possible sense l’existència d’una classe de patrons que contracti una classe de treballadors; que per a donar fruit no cal que els mitjans de producció estiguin monopolitzats com a mitjans de dominació i extorsió de l’home treballador; i que, igual que el treball dels esclaus i dels serfs, el treball assalariat no és sinó una forma transitòria i inferior, destinada a desaparèixer davant el treball associat realitzat amb mà decidida, ment desperta i cor alegre». [És a dir], «les cooperatives de producció, sempre que vagin dins d’un programa general de transformació revolucionària, ajuden a minar la lògica del capitalisme, el seu procés d’explotació i extracció de plusvàlua com a requisits previs insalvables per al manteniment de la mateixa producció». [Al seu torn], «les fàbriques cooperatives tenen la particularitat que el capital no és privat sinó «social»: és una socialització que opera en el marc del sistema capitalista sense abolir-lo; és, doncs, una socialització contradictòria, però que prepara directament la socialització autèntica del mitjà de producció dels productors associats. [Tanmateix adverteix] que el cooperativisme de consum només afecta el repartiment, l’esfera de circulació, i només pot mitigar parcialment la injustícia, però no combatre l’explotació d’arrel». Més tard, Lenin afegiria a aquest últim aspecte que «les cooperatives haurien de tenir capacitat d’autogestionar el procés complet de producció, circulació i venda, i repartiment i inversió des de criteris cooperativistes i d’ajuda mútua dels beneficis obtinguts. […] Tota la societat ha de convertir-se en una cooperativa de treballadors, […] en una associació comunista de producció i consum». O sigui, tallar d’arrel la lògica de l’acumulació privada capitalista.

Per a salvar les masses obreres, el treball cooperatiu haurà de desenvolupar-se a escala nacional i, consegüentment, hauria de ser fomentat amb mitjans de la mateixa natura.

Amb tot, entre els aspectes negatius, l’experiència del període li havia «demostrat sense cap mena de dubte que el treball cooperatiu, per excel·lent que sigui en teoria i per molt útil que sigui a la pràctica, si no va més enllà de l’estret cercle dels esforços ocasionals d’uns treballadors a títol individual, no serà mai capaç d’aturar el creixement en progressió geomètrica del monopoli, d’alliberar les masses ni d’alleujar ni tan sols la càrrega de les seves misèries. Per a salvar les masses obreres, el treball cooperatiu haurà de desenvolupar-se a escala nacional i, consegüentment, hauria de ser fomentat amb mitjans de la mateixa natura. Tanmateix, els senyors de la terra i els senyors del capital empraran sempre els seus privilegis polítics per a la defensa i perpetuació dels seus monopolis econòmics. Per això, lluny de promoure-la, continuaran posant tots els obstacles possibles al camí de l’emancipació del treball».

Així succeí. Avui és fàcil comprovar que l’economia social no superà, sinó que afermà, els principis de Rochdale, base del moviment cooperativista: cooperativisme interclassista, matrícula oberta, neutralitat política, un soci, un vot, interès limitat sobre el capital, vendes al comptat, guanys que retornen al soci, educació i formació. És a dir, l’esperit del cooperativisme del segle XIX no tenia com a horitzó l’expropiació dels expropiadors, la superació històrica de la propietat privada dels mitjans de producció i de totes les conseqüències, des de la mercantilització fins als diners; l’economia social no es convertí ni es converteix en part d’un procés de transformació, de lluita de classes, que havia d’ascendir des de les fàbriques cooperatives fins al comunisme, passant pel control obrer, l’ocupació de fàbriques, l’autogestió, etc. És a dir, i per a acabar amb unes de les preocupacions de Marx: l’economia social «és una forma col·lectiva d’apropiació privada que anul·la el poder de la patronal en una empresa, sense que això impliqui necessàriament abolir el capitalisme». El cooperativisme no es plantejà mai creuar la línia, trencar amb la lògica d’acumulació del sistema i assajar possibles formes alternatives de societat al capitalisme; com diria posteriorment Lenin, «cal superar la natura burgesa de les cooperatives, en què sota la seva aparent diferència i complexitat existeix l’explotació de la força de treball, de gènere i de nacionalitat, per a convertir-les en una “associació comunista de producció i consum que agrupi tota la població”».

Les diverses modalitats d’economia social o solidària (producció, consum, estalvi i crèdit) només podran i hauran de ser un instrument de transformació social, en tot cas de rereguarda, sempre que siguin reconvertides d’acord amb els criteris anticapitalistes anteriorment enunciats. Si no és així, les afirmacions dels nostres quatre primers comentaristes continuaran essent l’única realitat inalterable. És a dir, el cooperativisme podria ser un procés de transformació social en la mesura que incorporés i seguís la seva presència des dels valors de la brúixola/matriu, és a dir:

1. Condemnar explícitament la propietat privada, de fet són institucions privades, igual que en l’empresa capitalista.
2. Reorientar la producció fora del mercat, el qual determina costos i preus de les mercaderies que es fabriquen. La lògica del mercat condiciona els objectius de les cooperatives.
3. Abandonament de la recerca del benefici empresarial: entitats sense ànim de lucre.
4. La praxi indica que el cooperativista actua més com un empresari que se sent un obrer.
5. Les línies mestres es prenen en assemblea anual, però les polítiques es decideixen i executen verticalment per un grup de directors.
6. Cada soci té tants vots d’acord a una escala professional, la qual determina la participació en el retorn cooperatiu, i en la capacitat d’acumulació de capital dins de la cooperativa.
7. Poca o cap participació externa de la societat.
8. L’economia social, i amb ella les cooperatives, han de convertir-se «en arma política i de construcció de classe» (en aquest cas, de comunitat); han de qüestionar el seu «dèficit de politicitat». És a dir, desplegar una participació més activa i constructiva entorn dels projectes de transformació social. Amb tot, encara veiem que la filosofia del cooperativisme ve marcada pels seus propis eslògans: «El cooperativisme és una mescla ben equilibrada d’èxit empresarial amb solidaritat».

I, en contrast amb les característiques de l’empresa privada, trobem les següents similituds amb les empreses cooperatives:

1. La propietat dels mitjans i els recursos és privada, és a dir, igual que en l’empresa capitalista.
2. Els productes es fabriquen per a l’intercanvi en el mercat, de manera que qui no té recursos no té accés a aquestes mercaderies; igual que en l’empresa capitalista.
3. Les decisions sobre què, com i quant produir, així com la gestió, són privades, igual que en l’empresa capitalista.
4. La motivació dels cooperativistes és la cerca del benefici i es reparteix i acumula a nivell privat, igual que en l’empresa capitalista.
5. A l’empresa cooperativista, els propietaris privats són els socis; a l’empresa capitalista, els propietaris privats són els accionistes.
6. A l’empresa cooperativista, a l’excedent empresarial se l’anomena retorn social; a l’empresa capitalista, a l’explotació se l’anomena rendiments del capital o beneficis.

Com a procés dins del capitalisme, la resta d’activitats operant sota el paraigües de l’economia social o solidària presenten, amb matisos, totes aquestes carències mencionades.

La brúixola/matriu com a instrument per a avaluar subjectes, processos, instruments i alternatives

El quadre següent exposa els criteris fonamentals que defineixen la matriu/brúixola:

La matriu/brúixola comunal

Per a verificar fins on va contra el sistema qualsevol alternativa, o model d’organització social que es proposi, aquí podem reproduir l’esquema mencionat anteriorment. És a dir, cal exigir que els subjectes socials, els processos, els instruments i les alternatives siguin coherents, responguin a les característiques que componen la matriu/brúixola:

Propietat comunal de tota la riquesa productiva. Eliminació de la propietat privada. Que el seu sistema de producció sigui en règim comunitari; que no exploti l’home ni malgasti recursos.

Que el seu sistema de distribució sigui equitatiu; lliure accés als béns que satisfan les necessitats bàsiques.

Que la gestió del poder sigui horitzontal, no jeràrquica i despòtica. A debatre la forma de govern, de república, quan la comunitat estigui condicionada per grans concentracions d’habitants (urbs).

Que el seu sistema de valors i afectes proposi i potenciï el bé comú: justícia, igualtat, fraternitat (amistat), suport mutu, etc.

Que, mentre que com a ciutadà, la persona respecta la res publica, o l’esperit comunitari de la societat, la comunitat li respecta el seu dret individual a la intimitat, al gaudi de la seva res privada. Amb tot, i donat el caràcter eminentment social de l’ésser humà, allà on la res publica entri en conflicte amb la res privada, els afers comunitaris (o públics) tindran caràcter preferent sobre els privats.

Criteris: la taxonomia de característiques anticapitalistes (o pro comú)

La taxonomia de característiques anticapitalistes (TCA), o brúixola/matriu ampliada (BMa), és un instrument metodològic compost, en la coordenada horitzontal, per aquelles característiques establertes com a valors polítics en la matriu/brúixola, mentre que, en la coordenada vertical, apareix la possibilitat d’avaluar de manera taxonòmica cada proposta com a subjecte, procés, instrument o alternativa, alhora que si una proposta és dèbil (dins del sistema) o forta (contra el sistema), com hem anat explicant fins aquí. Totes dues interactuen, i produeixen un vector en l’altre. El subjecte fa propostes que seran avaluades d’acord amb les característiques d’ambdues coordenades.

Aquesta interrelació entre característiques, que travessa les dues coordenades, permet una classificació que conté, i per això respon, a elements prèviament contrastats, i que jutgen el contingut de les propostes de forma positiva. En la mesura que aquesta finalitat es compleix, disposem d’un instrument objectiu que avalua més que no classifica. Els seus resultats surten d’allò merament ordenament ordenable a allò políticament desitjable. En paraules de Michel Foucault, ja no seria «la regla, la llei, la prohibició, el que marca un límit entre el permès i el prohibit» a l’hora d’avaluar una proposta, sinó que seria un instrument positiu (fort) en la mesura que assegurés als subjectes la possibilitat d’establir destinacions (alternatives) i camins transitables segurs (processos) pels quals enfrontar-se al poder del capitalisme sense perdre el rumb de camí. No es tracta d’incidir en la societat per disciplina o norma, sinó per convicció biopolítica, per a transformar-la. Tornant a citar Foucault, «si no es creen ja no altres estructures, sinó estructures animades amb una lògica de funcionament radicalment diferent, l’objectiu emancipador no s’atenyerà. Les estructures de poder són constituents del tot social, i marquen des del principi la matriu en què s’han d’assentar i adquirir l’especificitat funcional les xarxes de relacions que condicionen les formes de socialització i reproducció dels individus».

A tall d’exemple, la diversitat i combinació de característiques que comprenen les ONG i Fundacions, especialment les que operen sota la denominació de Tercer Sector, permet avaluar-ne l’acció:

No van contra la propietat privada. És una mesura que tracta de modificar i repartir les rendes que n’esdevenen, sense qüestionar-ne l’origen. Quan reparteix riquesa, el resultat d’aquesta distribució és que continua essent privada (individual, familiar, institucional), no comunal.

Tampoc no són processos, perquè no proposen modificar definitivament, al llarg d’un temps, el sistema de propietat, de producció, ni l’estructura de poder, ni els valors i drets que alimenten la lògica del sistema; només polítiques caritatives que modifiquin, en el millor dels casos, el sistema fiscal i la distribució de la riquesa.

Les ONG i Fundacions poden considerar-se subjectes col·lectius socials, dèbils perquè no van contra el sistema, sinó d’humanitzar-lo, subjectes que poden formar part de tants en la línia doctrinal de la socialdemocràcia, els corrents socioliberals o social-cristians, o simplement defensores del liberalisme pur. En una paraula, aquestes organitzacions no són anticapitalistes. És difícil que proposin processos, utilitzin instruments i alternatives antisistema.

Epíleg

Les poblacions en general, i els col·lectius més precaris en particular, es veuen tan salvatgement desposseïts de drets i mitjans de benestar pel neoliberalisme que qualsevol proposta, encara que sigui de molles, caritativa, de la mà de les associacions del tercer sector, ens sembla oportuna, si no indispensable. Ens diuen que la misèria s’estén tant pel per tot el món afectant milions de persones que l’acció assistencial hi centra la seva prioritat, cosa que ens porta a desviar la mirada de les causes i la lògica del capitalisme. Això és possible perquè, entre d’altres actituds, el soci es considera a si mateix meitat treballador, meitat empresari: en l’àmbit de l’empresa actua com a treballador, i en l’àmbit de la societat, com a empresari. Vista l’economia social o solidària -i dins seu la gran majoria de cooperatives-, tal com està presentada actualment per les organitzacions que la proposen, o la practiquen, la brúixola/matriu, simple i ampliada, podria ser-los un instrument de gran eficàcia per a redissenyar els seus continguts en la lluita i transformació del sistema.

Cal encoratjar en els seus socis una cultura de classe i la filosofia de construir processos que condueixin a establir societats comunals, entre iguals.

És a dir, per a acabar, cal tornar a recordar el consell de Marx a l’hora de transformar la societat: no centrar-se en corregir el capitalisme, sinó en com enderrocar-lo. Cal encoratjar en els seus socis una cultura de classe i la filosofia de construir processos que condueixin a establir societats comunals, entre iguals. De fet, «Marx i els etnòlegs de qui extractà les obres compartien l’opinió que la humanitat es veu sotmesa al producte de la seva pròpia activitat i desenvolupament orgànic. No només l’organisme humà es troba en procés d’evolució, sinó que nosaltres, l’espècie humana, produïm amb les nostres activitats un món cultural sotmès al mateix desenvolupament i a les mateixes lleis d’aquest desenvolupament […] Marx tingué la idea crítica, idea que tanmateix no desenvolupà del tot, que són mecanismes específics, observables empíricament, els que fan que l’home avanci de les formes inferiors de vida social a formes superiors; i en part formulà criteris objectius per a determinar les relacions que hi participen, d’inferior a superior: acumulació de propietat, colonització d’un territori, dissolució dels vincles de parentesc, que foren la base primera i dominant de la unitat social […] Marx veié en aquesta anagnòrisi el signe que l’home modern posseeix en la seva conducta un component arcaic comunal, que manté arrelat en el seu ésser social un factor democràtic i igualitari. La comparació amb el passat era, per a ell, bàsic a l’hora de criticar l’actual situació civilitzada».

Traducció d’Oriol Valls

Foto de portada: Flickr – Verino77