Aquest és el títol d’un article (ara publicat en llibre) de l’economista marxista italià Emiliano Brancaccio en resposta a la tesi d’un dels economistes ortodoxos més influents actualment (Olivier Blanchard), ex cap dels economistes del Fons Monetari Internacional (FMI), i que, almenys a Itàlia, està donant lloc a un intens i extens debat. La tesi de Blanchard (i altres) és que la situació econòmica actual ens condueix cap a la catàstrofe, a no ser que es faci una nova «revolució keynesiana» en la política econòmica. Brancaccio li respon que no n’hi ha prou amb una nova (?) revolució keynesiana perquè partint de la investigació científica del procés històric, que ve definit pel que ell anomena la «llei de reproducció i tendència del capital», segons la qual la llibertat del capital i la seva tendència a una creixent centralització en poques/menys mans, representen una amenaça per les altres llibertats i per les institucions liberaldemocràtiques dels nostres temps. Per Brancaccio, l’única revolució capaç d’evitar una catàstrofe dels drets de la ciutadania és la recuperació i el rellançament de la planificació col·lectiva (com deien fa poc també Cédric Durand o Joan Manuel Busqueta, per exemple), però entesa en un sentit inèdit i subversiu que serveixi per a desenvolupar la lliure individualitat social i un nou tipus d’humanitat alliberada.

De fet, Blanchard, Summers o altres demanen una «revolució» de la política econòmica per evitar futures catàstrofes. Però aquesta «revolució» no va gaire més enllà del vell keynesianisme bastard (Joan Robinson): polítiques monetàries i fiscals més expansives, control de capitals en el cas que sigui necessari i altres formes de repressió financera, més una extensió de l’estat del benestar amb alguna forma de renda mínima d’existència. Però cal dir que és cert que feia molt temps que no es veia a economistes ortodoxes d’aquest nivell fent propostes d’aquest estil. Tanmateix, l’autor de l’article es fa una pregunta molt pertinent: fins a quin punt pot tornar a sorgir un keynesianisme bastard sense que existeixi l’estímul del perill socialista que existia després de la II Guerra Mundial? Ara bé, podria donar-se el cas que aquesta política keynesiana es posés al servei dels capitals més febles i fràgils, tot mantenint, de forma estable, la taxa d’interès per sota de la taxa de creixement (les condicions per salvar aquests capitals serien menys estrictes), i això podria reduir les bancarrotes i fallides i posar fre a la liquidació i adquisició dels capitals febles pels més forts? Francament, sembla difícil que aquesta política pugui fer front indefinidament a la tendència a la centralització del capital. Des d’aquest punt de vista l’adveniment de la catàstrofe sembla difícil d’evitar.

Per l’autor de l’article, i seguint a Althusser, El Capital de Marx és el primer pas, incert i insegur, i amb l’ajuda bàsica de l’economia política, pel coneixement científic del perímetre del «contingut de la història» i concretament de la complexa totalitat dominada pel mode de producció capitalista (MPC). De la mateixa manera que, en el seu temps el Diàleg de Galileo havia donat les claus metodològiques pel coneixement científic del perímetre del «contingut de la física». I a partir d’aquí l’economia política clàssica/marxista/heterodoxa ha fet alguns avenços importants en aquesta línia. Amb tot això Brancaccio i altres han arribat a una concepció radical basada en l’exigència d’establir una relació entre la teoria de la «reproducció i la crisi» del MPC i la teoria de la llei de la tendència del capital a la centralització. De fet, segons Brancaccio, el lligam (que incideix sobre tots els àmbits de les relacions socials de producció) entre les dues teories es pot fer a partir del nexe entre les condicions de solvència per a assegurar la reproducció del MPC d’una banda, i la tendència cap a la centralització del capital en cada cop menys persones de l’altra. I aquesta és la seva tesi fonamental.

Tot i ser molt crític, en molts aspectes, amb Piketty, Brancaccio li reconeix un mèrit: intentar treure una llei de la tendència en les relacions de reproducció del capital. Piketty la defineix com a «desigualtat fonamental» i consisteix en la diferència entre la taxa de rendiment del capital i la taxa de creixement de la renda. Piketty considera que en el segle XXI la primera taxa serà sistemàticament més elevada que la segona i, per tant, el capital creixerà més ràpidament que la renda, la qual cosa suposarà un augment continu de la riquesa/patrimoni hereditària respecte a les rendes que es guanyen durant tota una vida de treball. És a dir, hi haurà una tendència contínua a l’augment de les desigualtats entre els que viuen del capital/riquesa i els que viuen del treball. Per Brancaccio, més enllà de la «desigualtat fonamental» hi ha una cosa més profunda: si es descompon el rendiment mitjà del capital en dues parts -la que serveix per aconseguir la taxa mitjana de benefici i la que fa referència a la taxa mitjana d’interès sobre els préstecs- resulta que dintre de la llei de reproducció del MPC representada per la «desigualtat fonamental», hi ha també una «condició de solvència» del sistema.

Brancaccio creu que, si no hi ha canvis en altres hipòtesis, es pot demostrar que com més gran sigui la taxa de rendiment mitjana del capital respecte a la taxa de creixement mitjana de la renda, tan més gran serà la taxa mitjana d’interès respecte a la taxa mitjana de benefici i, en conseqüència, tan més difícil de complir serà la condició de solvència. O sigui, serà més difícil fer front als préstecs i als deutes adquirits. Amb això augmentaran les insolvències, les bancarrotes i les fallides dels capitals que siguin més fràgils i estiguin més exposats, i afavorirà que es liquidin o bé siguin absorbits (fusions i adquisicions) pels capitals més forts. I així hem arribat a un motor important de la centralització del capital. Una centralització que encara és desigual, amb variants nacionals i geopolítiques, però que potencialment i tendencialment, a mitjà i llarg termini, no té límits ni fronteres.

Així doncs, de la reproducció del MPC en sorgeix una doble tendència: d’una banda el capital tendeix a créixer respecte a la renda i, de l’altra, sobretot tendeix a una centralització cada cop en menys persones. El que Brancaccio en diu la «llei de reproducció i tendència a la centralització» del MPC (que segons ell ni s’oposa ni tampoc necessita la llei tendencial a la caiguda de la taxa de benefici), que hauria de ser la base per la construcció d’una teoria materialista de la política econòmica. A partir d’aquesta llei, diu Brancaccio, la resposta a la pregunta de si ens dirigim cap a una catàstrofe del sistema, d’entrada hauria de ser afirmativa, ja que ens condueix cap a una progressiva concentració del poder econòmic i també polític. Dit d’una altra manera, la centralització capitalista erosiona la democràcia i la llibertat, fins i tot entesa en un sentit estrictament liberal. El que alguns han anomenat el neoliberalisme autoritari o il·liberal i que altres, com Brancaccio mateix, insisteixen en el fet que aquest règim contemporani de centralització del capital i concentració del poder s’assembla més al feudalisme que no al capitalisme «revolucionari» en els seus inicis (que augmentava i repartia millor que el feudalisme la riquesa social que creava).

D’altra banda, l’autor de l’article fa notar que, en l’actual fase històrica, la lluita política i ideològica queda pràcticament restringida en els àmbits de les classes/elits dominants. I ens posa com a exemple la crisi climàtica/ecològica o el desenvolupament científic i tecnològic. En el primer cas, els ambientalistes tenen raó: s’han d’adoptar ja precaucions perquè l’actual generació assumeixi, almenys una part, dels costos de la transició ecològica de l’economia. El problema és que, en general, no tenen en compte la divisió en classes de les relacions socials de producció. En canvi, si es parteix de l’«esquema de reproducció i tendència» descrit per Brancaccio, ens mostra que la crisi ecològica té un impacte sobre els preus relatius del sistema d’una forma que afecta de forma preponderant a les classes subalternes i, sobretot, que el canvi climàtic és una «externalitat» general que no pot ser calculada pels preus del MPC. Pel que fa a les innovacions, com que expressen sempre l’estat de les forces productives i de les relacions de força entre les classes a la societat, ens trobem amb una tendència incessant a la privatització dels coneixements científics i tècnics que, a més, sovint han estat desenvolupats inicialment amb recursos públics, com ha demostrat Mariana Mazzucato i com s’està veient actualment amb les vacunes contra la COVID-19.

La primera i principal tasca consistiria a comprendre el secret de les lleis del moviment del capital i descobrir que entre els seus potents engranatges hi ha enormes contradiccions internes

La contrarevolució «neoliberal» -que afavoria la llibertat dels propietaris del capital per actuar i especular en els mercats sense obstacles- i que pensava que l’eficiència del lliure mercat, i particularment del mercat financer, ens portava pau i prosperitat, no va poder complir les seves promeses o il·lusions. De fet, com alguns dels economistes ortodoxos han reconegut, l’especulació no és, en cap cas, una prova de l’eficiència del sistema, sinó que més aviat ens porta a la «desorganització dels mercats». Aquest impuls especulatiu és una característica intrínseca del capitalisme desenvolupat i, segons Brancaccio i els seus col·laboradors, està a la base de la llei de reproducció i tendència. De fet, si la llibertat dels capitals promou l’especulació, i si aquesta està a la base del mecanisme que alimenta el creixement del capital respecte a la renda i, al mateix temps, la centralització del seu control, es pot afirmar que la llibertat del capital no és només una causa de la ineficiència del sistema sinó que, al mateix temps, es converteix en una amenaça potencial per a la democràcia liberal: «la llibertat financera dels agents del capital tendeix a sufocar les altres llibertats i els altres drets» ens diu Brancaccio.

Per resumir, la tendència del creixement del capital respecte a la renda i a la centralització del seu control en mans de menys persones, no sembla compatible amb el manteniment de la democràcia, la llibertat, fins i tot la pau. El mode de funcionament del sistema és, en si mateix, una amenaça per la supervivència de les institucions en què s’han basat les democràcies liberals contemporànies. El plantejament de Blanchard i companyia és un mecanisme intern al MPC que sembla portar-nos cap a la catàstrofe perquè a més no pot ser contrarestada, com hem vist, per la «nova» (?) revolució keynesiana que proposen. I aquesta anada cap a la catàstrofe és deguda, segons Brancaccio i companyia, al que han anomenat la «llei de reproducció i tendència».

Per tant, si es vol impedir la catàstrofe des de l’esquerra, ens diu l’autor, si es vol una subversió, un canvi radical, de la situació, s’haurà de partir també de la llei esmentada. Tanmateix, la visió predominant actualment és que la classe treballadora i les classes populars estan, majorment, callades i quietes en l’àmbit polític i, per tant, reduïdes a una variable residual en l’àmbit econòmic. Tanmateix, suposant que això fos així actualment, ho hauria de ser també en el futur? De fet, la llei repetidament esmentada tendeix a provocar la destrucció dels grups socials intermedis (la classe mitjana) -petits capitalistes, professionals, autònoms, quadres privats i públics, etcètera- els quals, en la seva major part, passen a formar part de la classe treballadora i la resta de les classes populars. És a dir, es produeix una situació de polarització entre les classes socials. I, simultàniament, una tendència a la uniformitat de les condicions de treball i de vida de tot el que són classes subalternes. Dit amb altres paraules, la centralització capitalista tendeix a concentrar el poder d’explotació de la majoria en poques persones i, al mateix temps, tendeix a igualar (o fer desaparèixer) les diferències entre els que són explotats. Això canvia radicalment els antics equilibris socials i es passa a una lògica d’adquisició d’una força de treball indiferenciada, per tal de poder intensificar la seva explotació. Simultàniament, la llei repetidament esmentada també provoca un absorbiment progressiu de nova força de treball en el procés d’acumulació (immigrants legals i il·legals, jovent que no troba feines estables, etc.).

La pregunta que es fa a continuació Brancaccio és: el fet que la tendència a la centralització dels capitals impliqui un moviment objectiu cap a la polarització, la uniformitat, i l’aparició de nou capital humà en les classes subalternes, es pot considerar una raó suficient per preveure el desenvolupament d’una lluita política per part de les classes no dominants? I això, ens podria portar cap a una revolució capaç d’evitar la catàstrofe? Des del seu punt de vista, que està menys desenvolupat que la resta de l’article, l’única «revolució» que podria evitar la catàstrofe requeriria un moviment excepcional, inèdit. Es tractaria d’adequar-se a les forces externes per tal de doblegar-les fins a obtenir el seu enderroc i el seu control. La qual cosa requeriria un treball pacient de construcció d’una nova «intel·ligència col·lectiva» per tal d’aconseguir uns objectius nous. La primera i principal tasca consistiria a comprendre el secret de les lleis del moviment del capital i descobrir que entre els seus potents engranatges hi ha enormes contradiccions internes: la centralització, la polarització de les classes socials i la uniformitat de les classes subalternes, la reproducció d’una nova força de treball. Aquestes tenen una doble implicació: d’una banda, ens acosten a la situació catastròfica lligada a la centralització del capital i la concentració del poder en un neoliberalisme autoritari o il·liberal; de l’altra, erosionen objectivament l’heterogeneïtat entre les classes subalternes, les converteixen en una força de treball universal i, amb això, poden obrir oportunitats polítiques inèdites per un canvi. Com més a prop estem de la catàstrofe, també estem més a prop d’una revolta de les classes subalternes. I la clau per a l’hegemonia de les classes subalternes està en una planificació col·lectiva que, com dèiem al principi, serveixi per a desenvolupar la lliure individualitat social i un nou tipus d’humanitat alliberada.

Foto de portada: pxhere.com