Ascens i declivi del moviment dels treballadors europeu

Després d'un segle d'auge, la socialdemocràcia europea arribà a una cul de sac. La reforma del capitalisme imposà un marc impossible de superar que ha dut als partits socialdemòcrates a gestionar l'austeritat.

Ascens i declivi del moviment dels treballadors europeu

Ascens i declivi del moviment dels treballadors europeu

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Després d'un segle d'auge, la socialdemocràcia europea arribà a una cul de sac. La reforma del capitalisme imposà un marc impossible de superar que ha dut als partits socialdemòcrates a gestionar l'austeritat.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Dues formes de socialisme —socialdemocràcia i comunisme— van caracteritzar el segle XX a Europa. Inicialment, tenien la mateixa intenció: la superació del capitalisme. Però ben aviat van divergir. Això era inevitable atès que les ideologies estan conformades per les societats en què operen. Els socialdemòcrates només van esdevenir poderosos en democràcies capitalistes. Els comunismes prevalgueren en societats menys desenvolupades. Havien de desenvolupar una societat industrial; els socialdemòcrates l’havien de gestionar. Finalment, es va acceptar que la meta de la socialdemocràcia era la reforma del capitalisme i no el seu enderrocament, i que cap esdeveniment transcendental li podria clavar-li el tipus de cop fatal que la història li clavà finalment al moviment comunista.

Les dues tendències es van originar en la primera organització internacional de partits de la classe treballadora: la Segona Internacional (la Primera, la de Karl Marx, no va passar mai de cercle de debat, encara que el debat fos d’alt nivell). La Segona Internacional es va fundar a París el 14 de juliol de 1889 per tal de celebrar el centenari de la Revolució Francesa i va ser dominada inicialment pel Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD) —el partit socialista més gran i amb més èxit del món en aquell moment. No hi havia, en aquell temps, partits laboristes significatius al Regne Unit o als EUA.

Els programes socialistes primerencs (com el Programa d’Erfurt de 1891) incorporaven tots els punts que definiren el socialisme i les polítiques progressistes al segle XX: drets civils, educació, cultura i sanitat per a tothom; sufragi universal; la legalització de sindicats i vagues; la regulació de la jornada laboral. Tot i que se suposava que els socialistes estaven obsessionats amb la classe, la majoria dels drets per què lluitaven eren drets individuals, mentre que els liberals i conservadors encara defensaven un sistema electoral amb sufragi restringit. Es podria dir que un dels grans assoliments dels socialistes va ser haver forçat liberals i conservadors a seguir el camí del liberalisme i els drets civils.

El dilema a què s’encaraven els socialdemòcrates era que com més èxit tenien en regular el capitalisme, més el milloraven —cosa que el feia més tolerable i en posposava la destrucció. A més a més, la seguretat social i els bons salaris també demanaven que el capitalisme fos fort, i aquestes demandes estaven al capdavant del moviment: establir la durada de la jornada laboral, un salari mínim, i uns drets laborals mínims com la baixa de maternitat o paternitat.  Les reformes van crear guanyadors i perdedors entre les empreses capitalistes perquè només algunes, a causa de la seva mida o la seva posició en el mercat o eficiència, podien permetre-se-les.

Abans i després de la guerra

Fins el 1945, els socialistes van aconseguir pocs èxits. Els governs laboristes de 1923-1924 i de 1929-1931 no van tenir majoria parlamentària i no van aconseguir gran cosa, i el segon va haver de fer front a la Gran Depressió.

A Alemanya, els socialdemòcrates van estar al govern només uns quants anys: de 1918 a 1921, i el 1923, quan van afrontar una inflació massiva. Van tornar al poder el 1929, just a temps pel crack de Wall Street de 1929 i el consegüent ascens del nazisme el 1933. El 1936, a França, el govern del Front Popular només estigué al poder onze mesos. A Espanya, el govern del Front Popular d’esquerres elegit el 1936 caigué per una revolta de l’exèrcit liderada pel general Franco.

Meeting Socialdemòcrata a Alemanya. Foto: Wikipedia

A Suècia, els socialdemòcrates van tenir millor fortuna i van estar al poder la majoria de la dècada de 1930. El seu gran èxit van ser els acords de 1938 entre els sindicats (la LO) i els empresaris —un «compromís de classe» pel qual els sindicats acceptaven la definició capitalista de creixement i productivitat a canvi de reformes socials i plena ocupació.

Cap al 1939, quan va esclatar la Segona Guerra Mundial, ja quedaven ben poques democràcies liberals a Europa: només França, el Regne Unit, Bèlgica, Holanda, els països escandinaus i alguns reductes més.

Les coses van canviar significativament després de 1945. La força de l’esquerra es va confirmar als països escandinaus. A Itàlia i França, no només els socialistes, sinó que també els comunistes van ser presents en els primers governs de coalició de postguerra. A la Gran Bretanya, la victòria del Partit Laborista d’Attlee conduí a l’establiment de l’Estat del benestar modern.

Les reformes socials no eren sempre prerrogativa de l’esquerra, però sense una esquerra forta o uns sindicats forts és improbable que s’haguessin produït

Amb tot, hi havia precedents no-socialistes d’això. Dinamarca havia adoptat, el 1891, un sistema de pensions estatal. Nova Zelanda anà darrere el 1898, Austràlia, el 1901, i la Gran Bretanya (sota els liberals) el 1908. El 1889, l’Alemanya de Bismarck aprovà una llei que proporcionava pensions de vellesa i incapacitat. A la Gran Bretanya, fins i tot un conservador acèrrim com el Primer Ministre Lord Salisbury, alarmat per la superpoblació terrible en les zones de classe treballadora, va promulgar l’Acta d’Allotjament de la Classe Treballadora de 1885, que proporcionaven préstecs públics, així com la regulació de promotors especuladors. El liberal Manchester Guardian ho denunciava com “Pur i simple Socialisme d’Estat”.

Així, les reformes socials no eren sempre prerrogativa de l’esquerra, però sense una esquerra forta o uns sindicats forts és improbable que s’haguessin produït. A la dècada de 1950, els conservadors —al poder a França, la Gran Bretanya, Alemanya i Itàlia— no van gosar abandonar les reformes de benestar de postguerra.

Hi va haver un nou desplaçament a l’esquerra als anys 1960, quan els socialdemòcrates retornaren al poder a la Gran Bretanya i Alemanya, mentre que a Itàlia, els democratacristians, temorosos dels comunistes, incloïen els socialistes en una coalició reformista. A França, els socialistes amb Mitterrand finalment aconseguiren arribar al poder el 1981. Tot i que hi hagué progressos amb aquestes forces, particularment en l’àmbit dels drets civils (amb Harold Wilson s’abolí la pena capital, es despenalitzà l’homosexualitat, es legalitzà l’avortament), no es van aconseguir avenços per als treballadors en l’economia. Es va abandonar la meta de superar el capitalisme.

Socialdemocràcia en crisi

Havent identificat l’Estat com el principal regulador de l’economia capitalista, els socialistes van tractar, sovint amb èxit, de democratitzar-lo i utilitzar-lo. Però així que diversos aspectes del capitalisme (especialment del capitalisme financer) es van desenvolupar en una direcció global d’ençà dels anys 80, aquesta estratègia orientada a l’Estat va començar a vacil·lar. Els socialdemòcrates d’Occident continuaven lligats a una concepció nacional de la política, mentre el capitalisme es proposava avançar a gambades pel món.

Aquest és l’escenari de l’actual tràngol de la socialdemocràcia. Pot continuar sent una força a Europa, el reformisme socialdemòcrata? Els partits, és clar, encara existeixen, però l’impuls de polítiques socialdemòcrates s’ha exhaurit al llarg d’aquests darrers deu o vint anys? Hi ha cap consol per als que encara es veuen a si mateixos com a socialistes o socialdemòcrates?

Foto: Wikimedia Commons

Escric aquestes paraules en un moment de crisi profunda de la socialdemocràcia. A finals de la dècada de 1990, no semblava que hi hagués en absolut cap crisi. El Partit Laborista Britànic, liderat per Tony Blair, havia tornat al poder el 1997 després de divuit anys de govern conservador. El mateix any, a França, el Partit Socialista va guanyar les eleccions legislatives i Lionel Jospin es convertia en PM.

El 1996, a Itàlia, era elegit el primer govern «d’esquerres» de la història de postguerra. A Alemanya, el 1998 el Partit Socialdemòcrata tornava al poder. Així, per primera vegada, els quatre Estats més grans de l’Europa Occidental eren liderats per socialistes. L’esquerra també governava (sola o en coalició) en la majoria de països de la Unió Europea.

L’Estat, afirmaven els neoliberals, en imposar lleis i regulacions, frenava aquest desenvolupament. En taxar els individus taxava l’empresa, la innovació i l’esforç individual.

Però els socialistes no van explotar aquesta conjuntura única per a desenvolupar polítiques d’abast europeu, establint una xarxa de seguretat social que formaria la base d’una Unió Europea més progressista, o una política fiscal redistributiva, o un sistema rigorós de regulació laboral aplicava per tot Europa. En termes generals, la Unió Europea ha restat una confederació ampla d’Estats amb diferents capitalismes, diferents polítiques fiscals, diferents conjunts de relacions laborals i diferents Estats del benestar. La mida de la classe treballadora pot haver-se reduït arreu, però la taxa de desindustrialització era altament desigual: més alta a Suècia o el Regne Unit que no a Alemanya o Àustria; Grècia era més propensa a la inflació que Alemanya, l’atur a Espanya i Itàlia era més alt que a qualsevol altre lloc.

Un «gran relat» neoliberal de proporcions global, inigualada en èpoques anteriors, es va establir. El relat de l’esquerra era un en què el Socialisme era el successor natural de la Il·lustració. Però el nou gran relat explicava una història diferent: el mercat-món havia inaugurat una era sense precedents de llibertat individual. L’Estat, afirmaven els neoliberals, en imposar lleis i regulacions, frenava aquest desenvolupament. En taxar els individus taxava l’empresa, la innovació i l’esforç individual.

Un nou segle

El 2020, s’ha tornat obvi fins i tot per a aquells per a qui, en l’esquerra, l’optimisme és una posició necessària («el futur és nostre» i altres mantres d’autoconsol), que la socialdemocràcia reformista ha estat completament derrotada arreu d’Europa. Sobreviurà en una forma o altra?

A Suècia, els socialdemòcrates estan en una coalició dèbil i inestable. Si el model suec, en un altre temps celebrat, ara ofereix un trist espectacle per als socialdemòcrates, la resta d’Escandinàvia només es pot descriure com un iceberg de llàgrimes. Amb la Primera Ministra socialdemòcrata Helle Thorning Schmidt, una exponent de l’anomenada «tercera via», Dinamarca ha abaixat els impostos als rics i retallat els subsidis. A Noruega, el Partit Laborista es va quedar cada vegada més entusiasmat amb l’economia de mercat, va privatitzar actius públics, va ajudar els rics a ser-ne més. Va pagar-ne el preu i ha estat a l’oposició des de 2013. A Finlàndia, el 2019 els socialistes van quedar primers amb només el 17,7% dels vots, però el Partit dels Finlandesos, d’extrema dreta, li trepitjava els talons amb un 17,5%.

Helle Thorning Schmidt. Foto: Wikipedia

Arreu, però, les coses estan pitjors per a l’esquerra tradicional. Perd davant de l’extrema dreta força més sovint que davant dels partits a la seva esquerra, com s’esdevingué a Grècia. A Àustria, el Partit Socialdemòcrata (SPÖ) és cada vegada menys popular. A les eleccions de l’octubre de 2017, Sebastian Kurz, del Partit Popular Austríac (ÖVP) va desplaçar el seu partit a la dreta (igual que va fer l’SPÖ) en un intent desesperat de recollir suports de l’FPÖ d’extrema dreta. Mentre l’SPÖ s’enfonsava, els Verds van fer un pas endavant i acordaren unir-se al govern de Kurz. Massa per a aquells que pensaven que els Verds tenien principis.

Els resultats holandesos del 15 de març del 2017 foren catastròfics per a l’esquerra: tres partits d’esquerres (el Partit Laborista, el Socialistes i els Verds) obtingueren entre els tres un percentatge menor de vots (23,9%) que no el Partit Laborista tot sol el 2012 (24,8%). A Itàlia, el Partit Demòcrata (PD), amb prou feines un partit socialdemòcrata «real», és el soci menor d’una coalició liderada pel Moviment Cinc Estrelles, un «partit ni d’esquerres ni de dretes» -en altres paraules, un partit mancat de qualsevol idea.

L’esquerra ha desaparegut virtualment en els països de l’antic bloc soviètic. La majoria estan dirigits per partits corruptes de dreta, com Viktor Orbán a Hongria, o el Partit Llei i Justícia a Polònia

A la Gran Bretanya, el Partit Laborista perdé les eleccions el 2010, el 2015 i el 2017 (malgrat que va obtenir un resultat encomiable el juny de 2017 quan fou liderat per Jeremy Corbyn, vilipendiat i ridiculitzat per virtualment tots els seus parlamentaris del seu partit i bona part de la premsa liberal). Però el desembre de 2019, el Labour va perdre de manera decisiva, i amb aquesta derrota s’acabà el lideratge d’esquerres de Corbyn en el partit. Això fou malgrat el fet que el Partit Laborista de Corbyn havia aconseguit, tot i una mala derrota, obtenir un tant per cent més gran de vot popular que el que havia obtingut Gordon Brown el 2010 o Ed Miliband el 2015 —un fet que ben pocs en la premsa es van molestar a remarcar.

A França, a l’elecció presidencial de l’abril de 2017, el candidat socialista oficial, Benoît Hamon, només aconseguí obtenir el 6,3% dels vots, i va quedar fora en la primera ronda, on va quedar cinquè, ben endarrere d’un altre candidat «ni d’esquerres ni de dretes», Emmanuel Macron. Dos mesos més tard, en les eleccions legislatives, el Partit Socialista (amb els seus aliats) només arribaren al 9,5% -el resultat més desastrós des de la guerra.

A Alemanya no va anar millor. L’SPD va ser reduït a ser un simple soci menor en el govern d’Angela Merkel. El 2017, l’SPD aplegà un miserable 20,5% dels vots —el seu pitjor resultat de la història, la meitat del que havia obtingut el 1979. Les darreres enquestes indiquen que aquest declivi continua, i ara l’SPD cau sistemàticament a la tercera posició, darrere dels Verds, i només manté resultats entre els adolescents.

L’esquerra ha desaparegut virtualment en els països de l’antic bloc soviètic. La majoria estan dirigits per partits corruptes de dreta, com Viktor Orbán a Hongria, o el Partit Llei i Justícia a Polònia. A la República Txeca els socialdemòcrates van ser polvoritzats; a Eslovàquia, un milionari homòfob i antiavortista va guanyar les darreres eleccions; a Romania, el corrupte Liviu Dragnea, el líder del partit socialdemòcrata (de fet, un partit de centre-dreta) va resultar culpable de frau electoral (i amb tot el seu partit el va reelegir com a líder amb entusiasme).

El novembre de 2019, a Espanya, el Partit Socialista, que havia governat ininterrompudament des de 1982 fins a 1996, celebrava com una «victòria» el 28% dels vots. Tot i que el 1982 el partit hagués obtingut el 48% dels vots, un dels percentatges més alts mai obtinguts per un partit de l’esquerra a Europa. Ara és en un govern de l’esquerra que compta amb el suport d’altres partits d’esquerra i regionalistes, però les seves forces estan molt reduïdes.

Debat parlamentari a Grècia amb el llavors primer ministre Giorgios Papandreu. Foto: Wikimedia Commons – Pasok

Les coses van evolucionar encara més desastrosament per als socialistes a Grècia, on el PASOK va baixar al 5% el 2015 (el 2009 tenia gairebé el 44%). En aquest buit avançà la Syriza d’extrema esquerra liderada per Alexis Tsipras, però, incapaç de fer front a la crisi, també Syriza és fora del poder.

Així doncs, la socialdemocràcia tradicional, el tipus de socialdemocràcia que havia imperat, de vegades un període llarg al govern, ha estat sistemàticament derrotada no només a Europa sinó gairebé arreu. Res d’això hauria de ser particularment sorprenent. La majoria de partits socialdemòcrates van abraçar una política d’austeritat, van permetre que els salaris s’estanquessin, que les desigualtats creixessin, i van privatitzar els serveis públics fins un punt inimaginable fa trenta anys, i no van atrevir-se ni tan sols a gravar els perceptors més pròspers. Poques vegades val la pena lluitar en el terreny escollit per l’oponent.

Article publicat originalment a Tribune
Traducció d’Oriol Valls
Foto de portada: Pxfuel.com
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Donald Sassoon és professor emèrit d’Història Europea Comparada a la Universitat de Londres Queen Mary. És l’autor de nombrosos llibres, incloent-hi One Hundred Years of Socialism (IB Tauris, 1996), The Culture of the Europeans (Harper, 2006) i, més recentment, The Anxious Triumph: A Global History of Capitalism (Penguin, 2019).

Comentaris

Ascens i declivi del moviment dels treballadors europeu

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.