En paraules de Federici, les nostres conductes i la nostra comunicació que s’aguaita a través dels nostres cossos, emocions i sentiments, no es poden deslligar de cada moment social i històric. Així doncs, ¿com estimem i ens relacionem sexe-afectivament avui dia en societats neoliberals i amb estructures patriarcals encara vigents? Vegem-ho.
La política pública, el paper de l’estat, el paper del mercat de treball i la lògica de consum conformen les nostres subjectivitats, la nostra forma de relacionar-nos i organitzar-nos en la vida quotidiana, i ho fan d’una manera específica. En aquest sentit i amb l’objectiu d’apropar-me en les formes que estan emprenent en aquest segle XXI l’amor i la sexe-afectivitat, parteixo de la idea que cal creuar l’esfera socioeconòmica marcada pel neoliberalisme i l’estructura social patriarcal per veure’n la seva intersecció i els seus afectes en les qüestions relatives a l’amor, i, a la vegada, en com afecta a l’emancipació en clau de gènere.
Vull començar fent l’exercici de rebobinar, fent un breu repàs a la qüestió de l’amor en les últimes dècades, per apropar-me a la qüestió de l’amor en l’actualitat, basant-me en tot moment en corrents teòriques marxistes, feministes i també socio-construccionistes. Cal també dir de bon principi que en aquestes pàgines em centro en el context de l’Europa del sud, on el familiarisme és encara un element central, on ens trobem amb forces econòmiques dominades pel mercat desregulat i on, al mateix temps, certament trobem una lluita per l’emancipació femenina amb avenços en matèria de drets per (algunes) dones. Cal també advertir que escric des de la mirada d’una de dona treballadora, precària de temps i de treball, amb educació superior, blanca i del nord global, i és des d’aquí des d’on interpreto i cap on faig aquest missatge.
L’ahir: l’amor en les últimes dècades
Durant el període del segle XVII al segle XX la configuració de la família nuclear, l’aparició de l’amor romàntic i les formes de relació com el matrimoni per amor anirien configurant paulatinament la idea de la llibertat de triar, deixant enrere formes de vincles basats en implicacions religioses i purament estamentals. En aquest sentit, i seguint a Illouz, neix l’amor romàntic com – al contrari de com es concep avui dia – un procés alliberador, que trenca amb aquest amor imposat, obligat i per compromís. Per primera vegada en societats occidentals, l’ideal de l’amor (romàntic) es va inserir directament entre els llaços de la llibertat i l’autorealització. Així i tot, i alhora, aquesta idea gairebé revolucionària de l’amor romàntic com a generador de llibertats, ràpidament va xocar “amb l’associació de l’amor amb el matrimoni i la maternitat; i per la idea que l’amor veritable, una vegada trobat, és per sempre” com apunta Giddens. Per tant, en aquesta primera modernitat, malgrat hi trobem una transformació de la intimitat, el matrimoni es posa en el centre de l’estat de la qüestió i es planteja com un mitjà per a aconseguir autonomia.
A la vegada, comprendre els afectes, l’amor i la sexualitat no pot quedar desglossat d’aquells atributs associats al treball domèstic i en l’àmbit privat i familiar. Entendre que l’esfera productiva (protagonitzada pels homes) depèn de l’esfera reproductiva (protagonitzada per les dones) és crucial per entendre en quin punt estàvem, i en quin punt estem. En èpoques modernes, la cura de les dones cap als homes, els nens i nenes i persones majors agafa la forma d’una plusvàlua emocional, clarament determinada per la realitat del mercat capitalista. Ens explica Federici que la dependència dels homes per a l’obtenció de diners, que s’ha imposat a les dones, ha transformat els afectes i emocions de les dones en actius a oferir als homes com a contraprestació pels recursos materials que elles mancarien. En èpoques modernes, per tant, aquesta sexualitat i aquesta afectivitat se’ns venen com una compensació del nostre treball, com un espai de llibertat en què genuïnament podem ser nosaltres, com si els nostres afectes i l’amor estassin fora del nostre control. Tal com expliquen les teòriques de la reproducció social com ara Bhattacharya i Arruzza, les dones no només reprodueixen la humanitat en un sentit biològic, sinó també en un sentit emocional i de cures. L’amor, per tant, apareix com una moneda de canvi i com un objectiu profundament necessari per a sentir-te completa. Genera subjectivitat alhora que sustenta la producció capitalista.
Seguint amb el breu recorregut històric, pocs anys després d’aquesta primera modernitat que transforma la intimitat però que continua tenint el matrimoni com a fet vehicular en la creació de la pròpia identitat, a partir dels anys seixanta apareix el procés d’individualització que comportaria una debilitació (sense desaparèixer) del que hem entès fins ara com a família (el matrimoni, la paternitat, la sexualitat, l’amor). La legalització del divorci, l’aparició de les píndoles anticonceptives i l’aprovació de les primeres lleis que permetien l’avortament serien elements fonamentals perquè aquest procés d’individuació fos possible. Aquest procés s’extrema de tal manera que avui dia l’estructura de la família ja no pot ser assumida ni pressuposada, sinó que, segons Beck i Beck-Gernsheim varia quant a continguts, delimitacions, normes, moral i possibilitats fins i tot d’individu a individu, de relació a relació.
Així doncs, el procés d’individualització que pren protagonisme en la dècada dels 60, és una característica clau per entendre aquesta “modernitat tardana” o postmodernitat que vivim ara on els subjectes van perdent identitats més organicistes i homogeneïtzadores com eren la classe, la nació o el gènere, degut l’afebliment d’estructures com el mercat de treball segur o la família per a tota la vida.
L’avui: l’amor en l’actualitat
En aquesta gradual desvinculació de les maneres de fer del passat, fins i tot de les formes de control de societats premodernes, comencen a brollar les noves esperances de l’amor, però al mateix temps també els seus nous conflictes. L’individu es troba davant nous dubtes, i ha d’afrontar-se a elles sol. És així com podem parlar de l’aparició d’una important fragilitat en els vincles humans o una descomposició dels llaços que no són més pròxims i íntims, definits per Bauman com líquids. L’“amor romàntic”, el “matrimoni” i fins i tot el “divorci” eren formes socials de la modernitat en quina les emocions eren delimitades, clares i es tenien noms clars per a aquestes emocions. Avui s’imposa una clara incertesa i inseguretat en l’àmbit relacional i sentimental, encara que alguns teòrics com Lipovetsky asseguren que les persones mantenen la tendència a relacions sòlides malgrat el context líquid de la vida.
Sent així, els ideals tradicionals relacionats amb el concepte de família, com ara els rols de gènere, es tornen a construir, creant nous dubtes, noves qüestions, nous interrogants. És més, es re-construeixen tenint en compte un marc socioeconòmic específic en el que ara em detindré. Així, aquesta nova organització de les relacions afectives (que inclou a la família, però també a les relacions sexe-afectives en general), es veuen obligats a construir-se sota pena de prejudicis materials una existència pròpia a través del mercat laboral, de la formació i la mobilitat, i, en alguns casos, en detriment de les relacions familiars, amoroses i veïnals.
> El neoliberalisme
Dit això, totes aquestes realitats descrites creen, avui, una amalgama d’incerteses, de dilemes i malestars. El “res a llarg termini” de Sennett, apareix en l’esfera productiva i intoxica l’esfera de l’amor, la família i de la reproducció social. Enfocant-nos en qüestions pròpies del neoliberalisme, el mercat de treball desregulat, els contractes de feina parcials, la precarietat de temps, la multitasca, la impossibilitat de mantenir-nos materialment, la problemàtica de l’habitatge o el “no arribar a tot” afecta, indiscutiblement, en les relacions íntimes. I, per tant, afecta a l’esquema clàssic de producció-reproducció; tal com explica Fraser el benestar i les cures es veuen mercantilitzades i desprotegides en una crisi que desestabilitza, inclús, el propi funcionament neoliberal.
A la vegada, es torna vital entendre que el procés d’individualització propi dels sistemes que componen del neoliberalisme pretén que visquem allò personal com un fet aïllat del que ocorre a nivell social. Aquests malestars íntims poc tenen d’únics, sinó que es regeixen, precisament, per un íter atomitzant propi de l’estructura capitalista que vol persones aïllades, que es comuniquin el just, que no mostrin excessivament les seves emocions, que sempre estiguin felices i es diverteixin. Aquesta destrucció o reconfiguració dels llaços afectius, sumada a la idea de l’amor romàntic com un objectiu intrínsec a la pròpia existència, beneficia a l’esfera patriarcal i a la neoliberali per parts iguals.
Negar, però, la capacitat d’agència i de transformació social que tenim aquelles persones que ens organitzem política i socialment seria un error. Negar la voluntat de canvi i l’esforç per la resistència davant mandats patriarcals seria també un error, així com també ho seria negar els canvis polítics i legals que aconsegueix la lluita feminista. En aquest context, reapareix, com exemple clar, la possibilitat de creació de nous models de vincles afectius i sexuals que es presenten com una oportunitat per a superar aquestes desigualtats, intentant escapar de la exclusivitat i les restriccions que tradicionalment han caigut sobre la identitat femenina.
Malgrat en certa manera ho aconsegueixen, la problemàtica apareix quan aquestes noves formes relacionals responen, en gran part, a la lògica individualista. Seguint a Illouz, la societat del consum sumada a la institucionalització de la llibertat sexual (accentuada per la via de la tecnologia) dona lloc a una major sensació de llibertat en l’àmbit sexual i amorós i a la conceptualització que la sexualitat és un dret inqüestionable. Una penetració de l’ús de la tecnologia en el camp de les relacions afectives i sexuals i l’expansió d’un mercat del plaer que proveeix llocs de trobada i una oferta constant de parelles sexuals permet donar la sensació que és possible i existeix una disponibilitat de cites, de persones, de possibilitats relacionals, sexuals i emocionals a l’abast de qualsevol. L’elecció (sigui il·lusòria o no) es converteix en una manera fonamental de relació dels subjectes postmoderns amb el seu entorn social i amb el seu propi jo. Les relacions es presenten com a efímeres i esporàdiques i apareixen desproveïdes, aparentment, d’emocions i molt basades en un hedonisme lligat directament a la sexualitat com el principal acte i únic objectiu. Així, l’efímer, les relacions que no impliquen compromís i l’esporàdic es van imposant per sobre de la idea de compromís i de projecte vital que marcava la formes relacionals i afectives del que entenem com a modernitat.
> El patriarcat
Ara fixant-nos en el paper que hi juga l’estructura patriarcal, podríem dir que ens trobem en una sort de “impass” entre l’ahir i el demà. Els rols de gènere preestablert són la base de la societat industrialitzada i no sols un vestigi tradicional al qual es podria renunciar fàcilment. El matrimoni ha perdut estabilitat, però no ha perdut totalment la seva atracció, per la qual cosa la dissolució i la idolatria de la família i del matrimoni, coincideixen. Així, en estudiar les realitats sociològiques actuals, hem de tenir en consideració la força d’aquests ideals passats, que no solament han creat una jerarquia relacional (la qual s’està intentant trencar), sinó que componen l’estructura bàsica de la relació entre el mercat productiu i el mercat reproductiu. És més, hem de preguntar-nos si aquesta individualització (entesa en part com la dependència constant del mercat), com deia abans, no fa més que reforçar actituds basades en el rol masculí de meritocràcia, de competitivitat, de ser el millor en els nostres camps sense donar tanta importància a l’esfera de les cures o de l’amor.
En relació amb la qüestió patriarcal, també hi veiem un efecte directe en la relació que les dones tenim amb la nostra sexualitat. Fins fa relativament escassos anys el sexe per a les dones estava lligat a la reproducció, i no al plaer, pel que la relació de les dones amb el sexe és profundament complexa. Ens han educat per a tenir una mala relació amb els nostres cossos, el nostre erotisme i la nostra sexualitat; el problema s’accentua quan és l’esfera consumista la que ens dona la solució per a alentir l’envelliment o per a modificar els nostres cossos a gust del consumidor-home. Com diu Millet, en el patriarcat, l’intens sentiment de culpa que inspira la sexualitat recau inexorablement sobre la dona, considerada responsable en tota relació sexual. Així doncs, les qüestions patriarcals es veuen parcialment superades avui dia, principalment gràcies a l’esforç de les lluites feministes i el seu poder de canvi; així i tot, en la intersecció entre les dues esferes (neoliberalisme i patriarcat) l’amor segueix sent un terreny que alimenta les desigualtats.
Fetes aquestes consideracions, i tal i com he anunciava, s’obren força interrogants cap al futur que no tenen respostes tangibles. L’escàner general ens diu que segueix havent-hi una clara reproducció social que recau sobre les dones, que segueixen sent les responsables de les cures sota les jerarquies patriarcals (tant en l’esfera de mercat com en l’esfera personal). A la vegada, però, aquest esquema clàssic producció-reproducció que s’entén a la perfecció en el capitalisme modern, amb el desenvolupament de les estructures neoliberals, que comporta també la globalització, la desarticulació de les grans realitats i grans processos migratoris i que conviu amb altres lluites i conflictes socials, fa que hi hagi lloc a incerteses i dilemes i a qüestionar realitats existents.
I demà?
Manifestava al principi quin és el perfil sociodemogràfic del qual parteixo. I no només ho feia perquè entenguéssiu els ulls amb els quals observo aquesta realitat, sinó perquè la realitat de la qual faig aquest escàner en aquestes pàgines és en gran mesura de la dones amb el meu mateix perfil. En aquest sentit, voldria fer dues consideracions finals que, alhora, projecten els estudis que crec que s’han de realitzar en aquests àmbits per donar resposta “al demà” de les qüestions amoroses: una més pròpia de la lectura de l’individu i la subjectivitat, i l’altra des de la lectura materialista de les teories de reproducció social, malgrat vagin de la mà.
Per una banda, com deia abans, negar la capacitat d’agència i de transformació social que tenim aquelles persones que ens organitzem política i socialment seria un error. A la vegada, però, crec que cal ser conscients que tot intent de canvi sempre toparà amb aquesta realitat material profundament neocapitalista que, inclús, aconseguirà vendre’ns l’atomització i l’alienació sota el nom de la llibertat, tal com he intentat explicar. Necessitem, per tant, eines per detectar la clau emancipatòria sense caure en la lògica de mercat i de consum. Segurament, els ulls amb els que miro, doncs, la realitat de l’amor en aquest segle XXI són els que viuen aquesta realitat des de la pell d’una identitat classe treballadora molt marcada per la precarietat però amb una posició que dona lloc a la transformació social i a les contradiccions. Uns ulls que veuen una gran ambivalència i una gran permanència de l’estructura familiar que catalitza l’estabilitat i el desenvolupament de la identitat. Uns ulls que en l’intent de canvi xoquen amb les realitats del consum, amb les impossibilitats legals o amb l’estigma social.
Per altra banda, seria un error garrafal creure que tothom està en posició de permetre’s aquestes contradiccions i dilemes que acabo d’esmenar. Parlar de les dones en general sense fer distincions clares de classe social, de raça, d’orientació sexual o d’identitat de gènere seria anar en contra de la lectura interseccional que crec absolutament necessària. Les diferències en l’edat del primer fill, en les oportunitats d’entrada en el mercat de treball entre les dones amb nacionalitat espanyola i nacionalitat estrangera, com exemple, ens parla molt clarament de com estan configurant la idea de família i segurament la idea de l’amor les dones joves, amb moltes diferències marcades per un procés migratori, en aquest cas. Per tant, els meus ulls també són els ulls d’una dona que ja no es sent tant responsable de la reproducció social. Així, per tal d’entendre l’amor, el neoliberalisme i el patriarcat, i desxifrar les relacions entre l’espai productiu i l’espai reproductiu necessitem tenir en compte l’estratificació de les dones de classe treballadora en funció de capitals que no sols són l’econòmic, sinó d’altres capitals com són el formatiu, el social o el simbòlic. Necessitem també considerar l’avanç dels conflictes socials i de les idees polítiques que ha suposat, com he anat reiterant, l’emergència i el llarg recorregut històrica del feminisme en societats occidentals. Per copsar l’avui i poder estudiar el demà de les realitats amoroses i sexe-afectives del segle XXI, cal revisar el paper de les dones com a reproductores i (ara també) productores de força de treball, i com a individus subjectes als tempos neoliberals on hi conviuen maneres de fer tradicionals amb maneres de fer naixents.
Tanmateix, i per concloure, una cosa és clara, i és que avui dia hi ha un conjunt molt important de dones en societats occidentals que vivim l’experiència de l’amor tal com vivim l’experiència material: amb una incertesa i una precarietat crònica que impossibilita qualsevol intent d’estabilització i ens fa individus permanentment contradictoris. És funcional, això, en el marc neoliberal? Deixo la pregunta oberta, però m’aventuraria a dir que sí, sempre i quan hi hagi altres dones sobre les quals recaiguin els models clàssics de treballar, cuidar i estimar.