20 anys després de l’11-S, el futur d’Occident és Afrikàner

L’actuació exterior dels EUA durant el segle XXI deixa rere seu societats devastades i cap èxit en l’exportació del model polític occidental.

20 anys després de l’11-S, el futur d’Occident és Afrikàner

L’actuació exterior dels EUA durant el segle XXI deixa rere seu societats devastades i cap èxit en l’exportació del model polític occidental.

«Als consells de govern hem de protegir-nos contra l’adquisició d’una influència injustificada del complex militar-industrial. El potencial per a un augment desastrós del seu poder existeix i persistirà.» Dwight Eisenhower, president dels Estats Units (1953-1961)

L’atemptat contra les Torres Bessones a Nova York, ara fa 20 anys, va acabar amb la vida de 3.000 persones i va trastocar el taulell geoestratègic del món: des d’aquell dia, els Estats Units van proposar-se castigar els autors de l’atemptat, amb un nom que destacava per sobre de la resta, el d’Osama Bin Laden. Cercant Bin Laden, Washington i els seus aliats han envaït Iraq i l’Afganistan, i han intervingut regularment a Somàlia, Iemen o Líbia. Bin Laden, finalment, va ser executat la primavera del 2011. Pel camí, els Estats Units han utilitzat armes cada cop més sofisticades, i els diferents presidents del país han emprat noves formes d’atacar els seus enemics: algunes, com els drons, permeten una guerra on ni tan sols han de trepitjar el territori enemic. Mentrestant, els controls parlamentaris han anat desapareixent, tal i com apunta el periodista d’investigació Jeremy Scahill al seu enciclopèdic DirtyWars.

La deriva va començar amb el govern de George Bush fill. Acompanyat pel seu vicepresident Dick Cheney i el seu secretari de Defensa, Donald Rumsfeld, el govern dels Estats Units va considerar que per a combatre la Guerra contra el Terror era necessari agilitzar la presa de decisions. Les batalles polítiques al Congrés i el Senat alentien les respostes que el país necessitava. L’ideal era crear un sistema on el president tingués una línia pràcticament directa amb un seguit de forces preparades per a fer operacions especials. Sis alts executius de Lockheed and Martin, l’empresa armamentística més important del país, van integrar-se al govern de Bush l’any 2001. Aquell mateix any, el Pentàgon va atorgar a l’empresa un dels contractes més grans de la història dels Estats Units. El propi Cheney, que ja havia servit a l’administració de Bush pare, havia passat per Halliburton abans de tornar a treballar pel govern. La invasió de l’Iraq l’any 2003 va ser una bona inversió per Halliburton, que va rebre contractes que van superar els 6.000 milions de dòlars. Tot plegat era només l’inici d’una tendència que ha disparat les accions de les empreses armamentístiques a la borsa.

Mirades a curt termini i conflictes d’interessos

«Els militars consumeixen entre el 25 i el 30% del pressupost. Tenen la capacitat de rebre recursos de l’estat gràcies a la corrupció de l’elit política, el parlament no els pressiona a l’hora de retre comptes, i l’exèrcit controla la política exterior, la seguretat nacional i l’arsenal nuclear.» Així descrivia l’escriptor Ahmed Rashid a l’exèrcit del Pakistan. Generalment, quan parlem de països del sud global tenim una gran capacitat d’entendre el rol sobredimensionat que l’exèrcit juga a la política nacional. En alguns casos, amb sornegueria, es parla d’«exèrcits que tenen un país» quan parlem d’Egipte, Turquia o el Pakistan, i destaquem la corrupció generalitzada d’aquests sistemes polítics. Quan analitzem la política exterior dels països rics, en canvi, tot plegat pren una vessant tècnica molt més complexa i abandonem les explicacions materials. No hi ha corrupció o interessos econòmics, sinó valors a defensar. Habitualment són arguments difosos per centres d’anàlisi amb conflictes d’interessos notables. L’Atlantic Council, un thinktank encarregat de combatre les fakenews en aliança amb Facebook, rep fons de Lockheed and Martin, Raytheon o Northrop, tres companyies d’armament. Exxon i Chevron, dues companyies petrolieres, o JP Morgan i Goldman Sachs, dos bancs d’inversió, completen un quadre on també hi ha els governs del Regne Unit, els Estats Units i els Emirats Àrabs Units. Qui fa fact-checking als fact-checkers? El resultat és que els analistes prestigiosos i neutrals acaben defensant les posicions que més els beneficien econòmicament a curt termini. És exactament el mateix que passa al Pakistan amb la majoria d’acadèmics: segons Rashid, molts defensen les posicions de l’exèrcit per tal de prosperar professionalment, encara que siguin idees esbojarrades.

Foto: Wikimedia Commons – erwinlux

L’inconvenient de l’agenda pròpia

Les diferents invasions dels Estats Units dels últims 20 anys tenen un element comú: totes han estat per combatre actors que abans havien estat aliats seus. En tots els casos se’ls ajudava a curt termini per tal de combatre un enemic més perillós, tot confiant que aquests grups mai tinguessin una agenda pròpia. SaddamHussein, a l’Iraq, havia estat un aliat de Washington als 80 quan el seu país combatia l’Iran de l’ayatollahKhomeini. En aquell moment s’ignoraven els atacs amb armes químiques a la minoria kurda per part del govern de Saddam i totes les violacions de drets humans que es cometien al país. El dictador iraquià, quan acabà de combatre l’Iran, va tenir una idea: si envaïa Kuwait i controlava les reserves de petroli del país, Bagdad disposaria del 20% de les reserves mundials. És aquí on els Estats Units, en nom de la democràcia i els drets humans, van decidir-se a ajudar Kuwait a rebutjar l’atac de la dictadura iraquiana. Per tal de debilitarSaddam, Washington va aprovar sancions que van acabar afectant considerablement a la població civil. Mig milió de nens van morir. En una ocasió una periodista va preguntar a Madeleine Albright, secretària d’Estat dels Estats Units entre el 1997 i el 2000,si havia valgut la pena mantenir les sancions tenint en compte que tanta gent havia mort. Albright va respondre que sí i més tard va donar suport a la invasió de l’Iraq de principis dels 2000. Avui, Albright forma part de la junta del Council on ForeignRelations, un thinktank que analitza la política internacional, i recentment ha declarat que Amèrica i Europa han de liderar el món.

Els problemes estructurals dels països d’Àfrica occidental, amb teixits econòmics destruïts en part per les polítiques proteccionistes agrícoles de la Unió Europea, han contribuït a generar una quantitat considerable de futuribles militants.

A l’Afganistan, el precedent històric és conegut: Washington va donar suport als «mujahidin» que combatien als soviètics durant els anys 80. Els descendents d’aquell grup van acabar mutant en talibans a l’Afganistan i en diferents grups fonamentalistes arreu del món. Quan aquells lluitadors per la llibertat tornaven a casa seva creaven les seves pròpies cèl·lulesjihadistes, i trobaven a molts joves que els havien convertit en referents per la seva experiència al camp de batalla. El creixement del fonamentalisme islàmic a Somàlia es deu en part a aquesta tendència. El desconeixement dels territoris que s’estan envaint fa la resta. A Somàlia, els Estats Units van finançar a senyors de la guerra antijihadistes durant els anys 90, arribant a pagar xifres de 100.000 dòlars mensuals a milicians que els acabaven entregant somalis que en alguns casos no havien militat mai enlloc. Després de tombar—amb l’ajuda d’Etiòpia— el primer organisme de govern semifuncional de Somàlia des de 1991, els Estats Units han vist com la Al-Shabab—una milícia fonamentalista islàmica— ha crescut, en part, gràcies a un discurs nacionalista: Al-Shabab és l’única força local en combatre els etíops, aliats dels Estats Units i enemics històrics de Somàlia. La pròpia premsa del país, després de la caiguda de Kabul aquest agost, va advertir que Somàlia podria viure un episodi similar el dia que les tropes estrangeres abandonin Mogadiscio. Habitualment, molts crítics de la política exterior dels Estats Units s’imaginen un món amb grans conspiradors que actuen a partir d’un pla perfecte que segueixen pas a pas. L’últim mig segleha demostrat, però, la vigència del principi de Hanlon: «mai atribueixis a la maldat allò que pots explicar amb l’estupidesa».

El banquer abandonat i el tresor d’Afganistan

Ajmal Ahmady era, fins fa un mes, el governador del Banc Central d’Afganistan. Educat a Harvard, va treballar pel Banc Mundial i el Departament del Tresor dels Estats Units abans d’unir-se al govern afganès l’any 2014. Ahmady, que va fugir del país davant l’avenç dels talibans, va ser molt crític amb el paper occidental a l’Afganistan durant una entrevista al programa Odd Lots, a Bloomberg: l’exbanquer considerava que el tractat de pau signat a Doha (Qatar), a principis del 2020, havia debilitat considerablement la credibilitat del govern afganès. El pacte especificava que Kabul havia d’alliberar 5.000 presoners. Ahmady va explicar a Bloomberg que si el govern afganès no signava l’acord, les institucions internacionals els retirarien 1.000 milions de dòlars en ajudes. El govern afganès va acabar acceptant l’acord: «Van fer-los alliberar 5.000 presoners. Talibans, assassins i traficants de droga. Imaginin un govern que s’intenta defensar i que els seus socis li diuen que alliberi a 5.000 criminals. Hauria estat millor que simplement marxessin», va dir Ahmady, abatut.

Foto: wikipedia

L’Afganistan té un dèficit comercial considerable: cada any la diferència entre allò que ven i allò que compra és de 7.000 milions de dòlars. Ahmady estima que l’opi representa uns 1.000 milions de dòlars anuals pels cultivadors, entre els quals es troben els talibans. Part del dèficit comercial es paga amb aquests ingressos i, fins l’agost, amb les ajudes internacionals. La gran batalla pels talibans ara serà aconseguir els 9.000 milions de dòlars que el govern afganès té en reserves. Es tracta d’un assumpte crucial: si les aconsegueixen, tindran diners per pagar les importacions de menjar i subministraments bàsics durant 14 mesos. La majoria d’aquests diners no es troben a l’Afganistan, sinó que estan invertits en bons, or i altres productes financers… amb seu a Washington i altres països occidentals. Si no aconsegueixen les reserves, segons Ahmady, els talibans només disposaran dels diners suficients per pagar les importacions durant dos dies. Ahmady, que té la nacionalitat dels Estats Units, considera que no s’ha tingut en compte el patiment de la gent del seu país.

Hitler reconstruint Alemanya

La periodista especialitzada en l’Afganistan, Mònica Bernabé, ha explicat en repetides ocasions que la base de l’estat afganès sempre va ser molt fràgil: molts dels senyors de la guerra que havien contribuït a destruir el país van convertir-se en líders polítics després de la intervenció occidental. Ja a l’any 2017, l’advocat LalGul, entrevistat per Bernabé, va dir: «Si Occident no hagués donat suport a tots aquests senyors de la guerra, ara no tindríem aquesta situació tan desastrosa. A ningú se li hauria acudit demanar a Hitler reconstruir Alemanya després de la Segona Guerra Mundial. Aleshores, per què s’ha fet a l’Afganistan?» És un problema similar al de Líbia: tombar un règim és relativament senzill, el gran interrogant és què construir després. A Líbia, el contraban d’armes i la destrucció de l’estat han afavorit a la proliferació de grups jihadistes al Sahel. Els problemes estructurals dels països d’Àfrica occidental, amb teixits econòmics destruïts en part per les polítiques proteccionistes agrícoles de la Unió Europea, han contribuït a generar una quantitat considerable de futuribles militants.

Ara que la Xina comença a competir no només cosint mitjons, sinó fabricant avions, cotxes i alta tecnologia, els Estats Units i especialment la Unió Europea temen perdre del tot la seva hegemonia.

La Ruta de la Seda i el fantasma de Hendrik Verwoerd

No és cap secret que la Xina ha guanyat un pes econòmic considerable, fins al punt de ser l’única potència que pot parlar de tu a tu a Washington. L’episodi afganès podria a servir a Pekín per consolidar de manera decisiva un punt de la Ruta de la Seda. Aquest projecte pretén connectar la Xina amb Europa occidental a través d’Àsia central, i té diversos ports d’interès a l’Àfrica oriental. Els més crítics amb el projecte ho consideren una nova forma d’imperialisme. La ruta respon, considerablement, a una qüestió de seguretat nacional per Pekín. La majoria de les importacions energètiques xineses han de passar per l’estret de Malacca, entre Malàisia, Indonèsia i Singapur. Qualsevol bloqueig d’aquella zona paralitzaria el país. Per aquest motiu, el Partit Comunista Xinès busca diversificar les rutes de les seves importacions. Una d’elles està al port de Gwadar, al Pakistan, que connectaria amb la Xina per via terrestre. Un govern dels talibans a Afganistan, recolzat per Pakistan, podria garantir l’estabilitat a la zona. L’única petició expressa de Pekín seria que els extremistes afganesos no busquessin tenir cap vincle amb els musulmans de Xinjiang. De nou, el perill de les visions a curt termini sobrevola l’horitzó.

Foto: Wikipedia

Les plaques tectòniques de l’economia mundial s’han mogut. Als 80, moltes grans empreses occidentals van resoldre les seves crisis enviant la producció a la Xina per tal de recuperar la seva rendibilitat. La pèrdua de poder adquisitiu, l’estancament salarial o la desaparició de les classes mitjanes a Occident es va compensar amb la importació de productes barats fabricats a l’Àsia. Ara que la Xina comença a competir no només cosint mitjons, sinó fabricant avions, cotxes i alta tecnologia, els Estats Units i especialment la Unió Europea temen perdre del tot la seva hegemonia. Si els salaris a la Xina pugen i els països pobres centren la seva economia en exportar recursos i manufactures barates a Pekín, Occident no només perdrà el seu poder sinó que tindrà moltes dificultats per recuperar-lo algun dia. L’augment dels preus del transport marítim o l’escassetat de semiconductors paralitzant les fàbriques de cotxes mostren quin és el taló d’Aquil·les del món desenvolupat. I aquesta és només la punta de l’iceberg. Paralitzats davant d’aquesta situació, cada vegada més occidentalstenen actituds semblants a les dels afrikaners de la Sud-àfrica de l’apartheid. Espantats davant la idea de ser una minoria impotent, es tanquen als seus barris i imploren l’ús de les armes per dominar als salvatges que els envolten, exigint tancar-los en bantustans controlats per les forces de l’ordre. Després dels fracassos a l’Iraq, Líbia i l’Afganistan, molts conclouen que calen més intervencions militars per arreglar el món: en nom de la seguretat, la democràcia, la lliure empresa, els drets de les dones afganeses o, fins i tot, per la pau mundial. 

L’octubre del 2003 Donald Rumsfeld, l’home fort de Defensa a Washington, va preguntar-se si estaven guanyant o perdent la guerra global contra el terrorisme: «Estem capturant, matant o dissuadint més terroristes cada dia que els que les madrasses i els clergues radicals estan captant, entrenant i desplegant contra nosaltres?» Michael Boyle, exassessor de Barack Obama en polítiques de seguretat, ho va respondre d’una forma elegant l’any 2012: no s’havien mesurat bé els afectes adversos respecte als beneficis de matar terroristes. Qui millor va resumir el problema de fons de les intervencions militars dels EUA, però, va ser el propi Obama quan, en una ocasió, parlava d’Israel: «Cap país a la Terra pot tolerar que es llancin míssils sobre els seus ciutadans des de fora de les seves fronteres.»

Foto de portada: Wikipedia
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Periodista especialitzar en economia i relacions internacionals. Especialment la relació Europa-Àfrica

Comentaris

20 anys després de l’11-S, el futur d’Occident és Afrikàner

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.