20 anys de l’Euro: Un balanç desigual

El 2022 es compleixen 20 anys de l'entrada en circulació de l'euro. El balanç d'aquestes dues dècades deixa un panorama de major desigualtat entre estats i d'enfortiment del capital front al treball

20 anys de l’Euro: Un balanç desigual

El 2022 es compleixen 20 anys de l'entrada en circulació de l'euro. El balanç d'aquestes dues dècades deixa un panorama de major desigualtat entre estats i d'enfortiment del capital front al treball

Aquest passat 1 de gener va fer 20 anys que l’euro entrava en circulació, si bé ja feia dos anys, des de l’1 de gener de 1999, que havien deixat d’existir com a tals els sistemes monetaris independents dels 11 estats de la Unió que s’hi van adherir inicialment. El projecte de la moneda única estava previst des de l’any 1993, dins del Tractat de la Unió Europea, que preveia la creació d’una unió econòmica i monetària.  Per tal d’accedir-hi, els Estats havien de complir una sèrie de condicions inicials en matèria de convergència econòmica entre els països de la unió, determinades en funció de la inflació, el dèficit i deute públic, el tipus de canvi i els tipus d’interès a llarg termini.

Si bé països com l’Estat espanyol van haver d’aplicar diversos mecanismes d’austeritat per tal de complir amb els indicadors exigibles per entrar a l’euro, els països de l’Eurozona partien l’1 de gener de 2002 d’una heterogeneïtat molt gran en termes productius i en termes també socials (nivell de productivitat, nivell de contingut tecnològic, nivell d’inversió, pes de les branques més avançades en el total de la indústria, nivells salarials, Estat del Benestar, nivell d’adequació entre sistemes educatius i necessitats laborals, etc.). Des d’un punt de vista econòmic, a més del fiscal, presentaven també una heterogeneïtat molt gran.

Son moltes les veus que veuen elements positius a l’hora de fer balanç d’aquests 20 anys de l’euro, en el marc de l’ortodòxia però també des de l’heterodòxia econòmica. Normalment, a banda de situar aquells aspectes més negatius com la pèrdua de sobirania econòmica, es posa en valor el creixement que es va experimentar els primers anys com a símptoma de l’inici d’un camí cap a la desaparició de les diferències entre les diverses economies de la Zona Euro, un camí truncat per la crisi financera i fiscal de 2008. Tot i així, al contrari del que s’ha plantejat, no considero que es pugui parlar d’un procés de convergència en termes reals, sinó que més enllà de l’aparent tendència a la convergència en termes nominals durant els primers anys, la integració econòmica europea no redueix les diferències entre països, sinó que fins i tot les aguditza. En deixar que el capital funcioni lliurement i en aixecar les barreres aranzelàries, cada país reforça la seva especialització prèvia i la seva posició de partida. «Ha anat molt bé pel turisme», apuntava Eduardo Garzón en aquest article a El Salto. Precisament però això no son bones noticies. Ni per la inversió, ni pels salaris, ni per tant, per un creixement econòmic robust (ni molt menys per un creixement equitatiu i sostenible).

Font: Flickr: Duncan C.

Convergència nominal i models de creixement antagònics

La formació de la moneda única va incentivar que la indústria del centre d’Europa (sobretot l’alemanya) aprofités la seva bretxa en termes de productivitat respecte a la resta de països. El centre d’Europa va optar per una estratègia exportadora, contenint la demanda interna a través d’un control salarial important, de forma que el consum i la inversió interiors van ser més aviat baixos i les exportacions van ser el motor del creixement de la seva economia. Posant el focus a l’altra cara de la moneda, veiem com en el si de l’Eurozona l’heterogeneïtat o la polarització productiva també té un reflex en l’esfera comercial, que també es polaritza amb la adopció de la moneda única: durant els primers anys de l’euro, els països exportadors van reforçar la seva condició exportadora i els importadors, els països de la perifèria europea, van augmentar molt el seu dèficit corrent, de manera que, com a contrapartida, es van polaritzar també les posicions en termes de deutors o creditors externs. Què vol dir això? Que els països del centre d’Europa venen més del que compren a l’estranger, a la inversa del que passa als països de la perifèria. I si compren més del que venen, els països de la perifèria hauran d’endeutar-se per finançar aquesta diferencia.

Tot això és possible gràcies al context d’obertura i desregulació financera que implicava, entre altres, la moneda única: les entitats financeres tenien pocs obstacles per a entrar i sortir dels països, adoptar instruments financers o concedir crèdits amb pocs requisits. Així, podem afirmar que l’etapa d’expansió econòmica posterior a la creació de la Eurozona es va generar de manera artificial: no podem parlar d’un procés de convergència truncat per la crisi del 2008, sinó de països econòmicament febles endeutant-se fàcilment gràcies a un patró monetari fort que, sumat al context d’alta liquiditat internacional, permetia uns tipus d’interès molt baixos. A més, no s’era conscient de que l’endeutament havia de considerar-se deute extern, ja que no es va fer evident que la perifèria s’estava endeutant en una moneda exterior fins que, arribat el moment de la crisi, la manca de sobirania monetària es va fer palesa.

Així, un dels resultats de l’euro és la confirmació i el reforçament de dos models de creixement diferenciats. Per una banda, un model basat en la demanda interna (consum i inversió del sector privat, principalment), que consumeix moltes importacions que s’han de finançar amb deute. Els països de la perifèria amb aquest model de creixement són els que més creixen durant l’etapa d’expansió, dibuixant aquest aparent procés de convergència. Per altra banda, el model complementari i antagònic: el model exportador, amb unes demandes internes dèbils, que creixen menys durant els anys de l’expansió i ho fan gràcies a les compres de les economies de la perifèria.

A partir de la crisi de 2008, les dificultats en la gestió de la crisi es deriven també d’aquest marc institucional i productiu. En primer lloc, com que gran part del que exporten les economies europees ho exporten entre elles, la política canviària de devaluacions per incentivar les exportacions no serveix, ja que no pots devaluar respecte els teus destins d’exportació si hi comparteixes moneda. Però a més, la política monetària i fiscal no està definida a nivell estatal, sinó que ho està a nivell europeu i es regeix pel principi de maximitzar el pagament als deutors. Així doncs, la única alternativa que es planteja per les economies perifèriques per tornar a créixer i deixar enrere la crisi és la demanda externa, una demanda externa a la que no es pot apel·lar via competitivitat i només es pot incentivar via devaluació salarial.

Font: Unspalsh: Ibrahim Boran

L’impacte en l’Estat Espanyol

Què vol dir que la convergència durant els primers anys va ser nominal o aparent? Durant els primers anys de la Eurozona, l’Estat espanyol va créixer de forma sostinguda per sobre de la mitjana europea, el doble en termes de creixement acumulat. El ritme de l’acumulació a Espanya durant els anys previs a la crisi va ser irregular en comparació amb el conjunt europeu, però tot i així, les taxes de creixement de la inversió van ser més elevades. Aquesta inversió hauria d’haver tingut un impacte en la competitivitat, però si analitzem el comportament de l’ocupació i de la productivitat veiem com, si bé arran de la crisi ambdues variables inverteixen la seva tendència, la productivitat sembla estancar-se l’any 2013, mentre que la ocupació apunta de nou una tendència alcista. Aquest comportament és coherent amb el context de crisi: el creixement que experimenta la productivitat després del seu esclat és degut a la destrucció d’ocupació i no a un augment en si mateixa, ja que, coincidint amb l’any que l’economia espanyola comença a experimentar de nou una certa dinàmica de creixement, aquesta productivitat perd dinamisme. Així doncs, la qüestió rau en quin efecte va tenir aquest augment de la inversió durant els primers anys de l’euro en la productivitat, ja que a priori semblaria que un esforç tan notable en formació bruta de capital fix no explicaria el baix dinamisme de l’economia espanyola després de la crisi. Així doncs, quin efecte va tenir aquest augment de la inversió en la productivitat?

Aquest fet s’explica perquè la inversió va tenir destins improductius, com és la inversió immobiliària, i en altres actius o sectors que no repercuteixen en una millora de la productivitat futura. En un sentit contrari, durant els anys de l’expansió econòmica, els primers anys de l’euro, es produeix un procés de desindustrialització important, concentrat en aquells sectors de més valor afegit.

Si parem atenció a la naturalesa del dèficit exterior espanyol, veiem com aquest es deu principalment a un dèficit relatiu al comerç de béns i a la sortida de rendes primàries, principalment rendes d’inversió estrangera directa, és a dir, repatriació de beneficis. Les exportacions de serveis, per contra, mantenen una tendència a l’alça des de 2002 fins als nostres dies, i augmenten especialment amb l’esclat de la crisi. De fet, l’Estat espanyol des de l’adopció de l’euro consolida la seva posició d’exportador net de serveis, fet que s’accentua després de la crisi. Aquest fet també és coherent amb l’evolució dels costos laborals unitaris, que ha sigut a la baixa: en primer lloc, els serveis son un sector intensiu en factor treball, així que davant d’una devaluació salarial com la que s’aplica per sortir de la crisi, els serveis guanyen competitivitat exterior; en segon lloc, la mateixa obertura comercial creixent en el sector serveis augmenta la seva competència, i davant d’aquesta exigència a nivell de competitivitat, els salaris podrien haver experimentat una pressió a la baixa afegida. Així doncs, basant-nos en el conjunt de dades, es pot constatar que el model de creixement espanyol extensiu es consolida amb la seva entrada a l’euro.

Els efectes d’aquest model s’han comentat extensament i el seu element més característic son els salaris baixos, tal i com es reflexa en l’evolució dels costos laborals unitaris. Des de 2014 i fins l’any 2020 per qüestions externes a la dinàmica productiva (COVID19), l’economia espanyola ha mostrat una tendència més o menys estable pel que fa a la creació d’ocupació. Tot i així, la distribució de la renda entre capital i treball s’ha decantat de forma creixent a favor del capital. Per què? En primer lloc, per la precarització creixent del treball resultat de les dues reformes laborals del PSOE i del PP, eines cabdals de la mencionada devaluació interna. Però, en segon lloc, perquè aquests llocs de treball s’han concentrat al sector serveis, on els salaris son més baixos i la temporalitat més elevada, mentre que els llocs de treball de sectors de més valor afegit i majors salaris com algunes indústries han anat desapareixent

Font: Pxhere

Els mateixos perdedors de sempre

Així doncs, un dels principals resultats de la moneda única ha estat, sens dubte, un augment de la desigualtat, sobretot als països de la perifèria. A això, cal afegir-li l’augment de preus els primers anys de l’euro, un augment que no va donar-se en termes salarials i que per tant, va suposar un nou traspàs de renta de les persones treballadores cap al capital. Una dada curiosa en aquest sentit és que precisament, l’any 2002 es va canviar la metodologia de càlcul de l’IPC, fet que va subestimar l’impacte en el nivell de preus del canvi a l’euro. Pel que fa a la convergència, el creixement que es va experimentar els primers anys de l’euro s’explica principalment per la inflació d’actius improductius, com és la bombolla immobiliària, una bombolla finançada amb deute extern. Una vegada aquesta va esclatar i va venir la crisi, s’ha confirmat que lluny de convergir, les diferències entre les diverses economies europees s’han consolidat, amb pèrdues importants pel cantó del treball i guanys importants pel que fa als propietaris del capital.

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Economista, membre del Seminari d'Economia Crítica Taifa

Comentaris

20 anys de l’Euro: Un balanç desigual

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.